Club de Lectura Adult

CANVIEM...

2011-01-27T13:37:00.000+01:00

A PARTIR DE FEBRER DE 2011, TANQUEM AQUEST BLOC, PERÒ CONTINUEM AMB TOTS VOSALTRES AMB MOLTES MÉS NOTÍCIES I NOVETATS A:

http://bibliotecacambrils.blogspot.com/

La caverna

2010-12-30T15:04:00.004+01:00

Tertúlia del club de lectura

La caverna, de José Saramago
Trobada: 22/11/2010
Valoració mitjana: 3.7 (6 màxim)

La tertúlia ha comptat amb la participació d’Agnès Toda, becària predoctoral del Departament de Filologia Catalana a la URV, que ha parlat de la vida i l’obra d’aquest autor, premiat amb el Premi Nobel.

La conversa ha girat al voltant d’un guió, preparat en Power point per la convidada , que ens ha servit per remarcar alguns textos, recordar aspectes diversos de la lectura com la manera en que està escrita l’obra o dibuixats els personatges. També per anar situant les diverses referències filosòfiques: el mite de la caverna de Plató o les vinculacions amb el moviment existencialista.

Hi ha hagut diversos aspectes que han generat més polèmica com per exemple el paper tradicional atorgat a la dona, la confrontació entre un suposat progrés (el que propicia aquell gran centre on ho trobes tot i no t’has de preocupar per res) i la forma de vida més tradicional (el valor del treball propi i artesà, les relacions personals entre familiars i veïns, etc). Tampoc hi ha hagut acord a l’hora de decidir si era una obra optimista o pessimista, però si en valorar com a personatge més entranyable el gos, Trobat o Encontrado, en funció de si hem llegit l’obra en català o en castellà.

Un clàssic de por?

2010-11-23T12:41:00.003+01:00

Frankenstein, de Mary Shelley

Desitjava l’amor i l’amistat, i sempre m’he sentit menystingut. No és injust, això? He de ser considerat l’únic criminal, quan tota la humanitat ha pecat contra mi? Per què no odieu en Fèlix, que va allunyar amb injúries el seu amic? Per què no maleïu el pagès que va intentar matar el qui havia salvat la seva filla? No, aquests són éssers virtuosos i immaculats! Jo, el miserable, l’abandonat, sóc un engendrament que cal menysprear, que cal abandonar i trepitjar. Fins i tot ara en bull la sang quan recordo aquesta injustícia.

Aquestes paraules pertanyen als monstre de Frankenstein, un personatge sense nom propi, ja que és conegut amb el nom del seu creador i que s’ha convertit en una icona de la cultura popular, a part de la seva qualitat literària perquè ha estat versionada i adaptada al cinema en repetides ocasions i en diversos gèneres que van des del terror, a la comèdia o el musical.

Va ser escrit per Mary Shelley, una jove de 18 anys, filla de pares cèlebres; la seva mare va ser una destacada lluitadora pels drets de la dona, i el seu marit un autor cèlebre i reconegut dintre de la literatura anglesa. Mary Shelley va rebre una educació inusual per a les dones del seu temps, que no es va limitar a la seva formació com a futura mestressa de casa.

L’obra va nèixer a partir d’una juguesca. Mary i Percy Shelley, juntament amb Byron i d’altres amics, són a Ginebra, instal·lats a prop del llac Léman, i a causa de les condicions climatològiques es veuen obligats a romandre molt de temps a l’interior de casa; per divertir-se decideixen que explicaran històries de terror.

La convivència entre el grup d’intel·lectuals i amics i la gestació de l’obra que us proposem està narrada en una gran pel·lícula de Gonzalo Suárez: Remando al viento, que també us recomanem.

Sinopsi:
Victor Frankenstein és un científic que, abrumat pel dolor de la mort de la seva mare, investiga tècniques sobre com tornar a la vida els éssers. A partir de parts de cadàvers i amb una tècnica desenvolupada amb l’ajut de l’electricitat, crearà un monstre, que li provocarà el més absolut dels horrors, a causa del seu aspecte.
Aquest monstre, que mai no rebrà un nom propi, intentarà apropar-se als humans, que el rebutjaran. Finalment es trobaran el científic i la seva criatura i mantindran un diàleg, sense entesa final, per acabar amb una persecució que els durà fins al Pol Nord.

L’interès:
Tot i que l’obra ha estat considerada un referent de la novel·la gòtica o de terror, podríem considerar que va molt més enllà, ja que explora temes tan actuals com la moral científica, la creació i la destrucció de la vida, que faran néixer un altre arquetip literari, el del científic boig, que s’atorga el paper de déu com a creador de vida. També hi podem rastrejar elements autobiogràfics com per exemple l’absència de les mares dels protagonistes o la negligència dels pares, que no donen amor als seus fills.

En resum una lectura interessant que tot i estar escrita fa gairebé 200 anys ens continua parlant al cor i a la ment, perquè els seus temes continuen vigents i encara provoquen discussions.

Vida Privada

2010-11-08T19:39:00.004+01:00

Tertúlia del club de lectura

Vida privada, de Josep Ma de Sagarra
Trobada: 29/10/2010

Valoració mitjana: 4.5 (6 màxim)

La tertúlia ha comptat amb la participació de Montserrat Corretger, professora de la URV, que ha fet una breu introducció a la vida i l’obra de l’autor, situant-lo en el seu context històric.

Ha explicat que l’obra va ser rebuda amb una gran expectació perquè havia estat anunciada com la novel·la de Barcelona on es desvetllarien els secrets més amagats de personatges com els que tots coneixem; a més el propi autor es va encarregar de fer-ne publicitat en la seva columna periodística. En realitat es referia a una obra molt més ambiciosa, que no va tenir continuïtat i de la que tan sols tenim Vida privada, que faria la funció de resum de tots els fils argumentals i dels personatges en què volia aprofundir.

L’obra ens presenta un mosaic que pivota al voltant de dos moment polítics importants: La Dictadura de Primo de Ribera i la República; la primera és més concèntrica i amb el tema econòmic com a nexe, a la segona els personatges es dispersen i la família protagonista cau en una profunda ruïna econòmica i moral, que exemplifica el de la seva classe social. Entremig es produirà la guerra, que marcarà les dues èpoques morals i d’on sorgirà la nova societat més preocupada per viure al dia i aparentar que per la història o la tradició familiars.

Sagarra és un narrador interessat a transmetre la realitat a través dels indrets i dels personatges que descriu, tot i que també està interessat en les noves formes narratives, que donen molta importància a la consciència individual, d‘aquí l’alternança de veus narradores, que de vegades s’adrecen directament al lector presentant-li la realitat i recorrent al sarcasme o la ironia.

La fredor amb què va ser rebut per la crítica va provocar el silenci novel·lístic de Sagarra, que es dedicà a altres gèneres, especialment el periodisme i el teatre.

De l’obra va interessar especialment el llenguatge literari, la profusió d’adjectius, la utilització d’anglicismes, les descripcions exhaustives, que aporten al lector una visió gairebé cinematogràfica de l’escena. En especial tothom es va decantar per dos moments, el del ball organitzar per Hortènsia Portell i l’assassinat de Dorotea.

“Un team esportiu de casades joves i de solteres en llibertat era el que feia el grup més nombrós i de més barreja d’homes. Allí, s’hi sentia un perfum de begudes seques i d’herba de camp de golf. En general, en aquest team hi havia les dones més boniques i les toaletes més de music-hall. Entre elles, ensenyaven unes dents brillants i unes genives de pell de cirera unes quantes xicotes madrilenyes procedents de la gran aristocràcia, casades de fresc amb títols catalans o amb industrials d’aquí; aquestes madrilenyes gastaven una delicada amargor de pinyol de fruita i eren les que aguantaven una conversa més esqueixada i potser més intel·ligent.”

Han assistit 20 persones, i la durada ha estat d’1 hora i 30 minuts.

Ara mateix l’obra es representa al Teatre Lliure de Barcelona

(http://www.teatrelliure.com/cat/programa/temp1011/04privada1.htm)

Quan els llibres són ART

2010-10-18T20:05:00.005+02:00

Roberto Innocenti és un il·lustrador italià, nascut el 1940. És autodidacta en el dibuix i s’ha dedicat a l’animació i al cartellisme abans d’assolir l’èxit com a il·lustrador d’àlbums, que per la seva bellesa són recomanables per a tots els públics i edats.

Les seves il·lustracions es caracteritzen per la seva exhaustivitat i la finor del traç, a més d’amagar un important treball de documentació històrica. Són com fotografies que recullen tots els detalls i intensitat del moment, sense deixar de banda els personatges aparentment secundaris, als quals dóna també la seva part de protagonisme.

Avui us vull parlar de dues de les seves obres, les que podeu trobar a la biblioteca:

ZEE, Ruth Vander. La historia de Erika. Pontevedra : Kalandraka, 2007

Aquest àlbum, narrat en primera persona, per la pròpia protagonista, ens explica uns fets tràgics: el trasllat en tren d’un grup de jueus cap al camp d’extermini, i com enmig de tant dolor hi ha un lloc per a la tendresa i l’esperança. Les il·lustracions semblem fotos velles, en blanc i negre, tot i que petits tocs de color subratllen la importància de determinats objectes o figures. El color serà el que obrirà i tancarà el llibre en una il·lustració esplèndida i plena de detalls.

LEWIS, J. Patrick. La casa. [Sant Cugat del Vallès] : Símbol, 2010
En aquest àlbum, Innocenti il·lustra un text que dóna la veu i el protagonisme de la història a una casa, construïda el 1656, abandonada posteriorment i redescoberta el 1900. És a partir de petits textos, gairebé poemes, que donen l’entrada a la il·lustració en doble pàgina, que anirem descobrint les vicissituds de la casa i dels seus habitants; veurem en definitiva el pas del temps i la història, fins i tot la més quotidiana, que convertiran la casa en un testimoni dels fets del segle XX: la fam , les guerres, els refugiats, els soldats, l’emigració, etc.

Per saber-ne més:
http://multimedia.avui.cat/pdf/10/0415/100415sup_a016.pdf
http://lespolsadallibres.blogspot.com/2010/07/la-casa.html

I si voleu veure el Roberto Innocenti en acció aneu a:
http://libiblios.blogspot.com/2010/05/roberto-innocenti-en-accio.html

Reprenem les trobades del Club de lectura

2010-10-08T19:22:00.002+02:00

Aquest mes d’octubre, concretament el divendres 29 a les 19.15h, ens trobarem en la primera tertúlia del club.

Serà per comentar l’obra de Josep Ma de Sagarra, Vida Privada, i comptarem amb la col•laboració de Montserrat Corretger, professora de literatura de la URV.

Aquest acte forma part del cicle d’activitats al voltant de la memòria històrica, que enguany porta per títol: Societats de Cambrils durant la II República.

Les properes lectures seran:

• Novembre: La caverna, de J. Saramago
• Gener: Senyora de rojo sobre fondo gris, de M. Delibes
• Febrer: La soledat dels nombres primers, de P. Giordano
• Març: Cercamón, de Ll. Racionero
• Maig: Paraules d’Opoton el vell, d’A. Artís-Gener (Tísner)
• Juny: Lleó l’Africà, d’A. Maalouf

La tria de lectures s’ha realitzat tenint en compte els autors premiats i recentment desapareguts com Delibes i Saramago; autors catalans de vàlua literària reconeguda però que ja no són de rabiosa actualitat, el Premi d’Astúries 2010 i un autor novell, com seria el cas de Giordano.

Enguany també comptem amb la col•laboració de l’Antena del coneixement de la URV i de Natalia Zarco, per a moderar les tertúlies.

Properament us informarem de la data concreta de cada trobada i del moderador/a de cada tertúlia.

Si no formeu part del Club encara us podeu inscriure.

Racó del lector

2010-07-15T10:53:00.014+02:00

Aquest estiu us oferim un raconet especialment dedicat a la lectura. Seieu còmodament a la nostra butaca de lectura i escolliu aquell llibre que més us agradi: el podeu llegir a la biblioteca o prendre’l en préstec.

Hi trobareu els llibres recomanats per la biblioteca durant l’any al programa de TVCAMP, Televisió de Cambrils, i que porten l’etiqueta de la nostra Mascota a la coberta.

També hi trobareu els que hem anat llegint en aquests 5 anys de Club de lectura; porten una etiqueta amb un elefant, que està trist, interessat o content en funció de l’interès que ha despertat la lectura.

Per complementar aquesta oferta teniu una guia que recull totes les lectures, amb la valoració que han obtingut i el fulletó informatiu amb que les acompanyem.

El rànquing dels més ben puntuats, tots tenen un 5 sobre 6, és el següent:

Tracy Chevalier: La noia de la perla
Simonetta Agnello Hornby: La mennulara
Lluís-Anton Baulenas: Per un sac d’ossos
Isabel Allende: La hija de la fortuna
Andreu Carranza: L’hivern del tigre
Jaume Cabré: Les Veus del Pamano

Us desitgem un estiu ple de bones lectures!

**************

Enllaçem amb un article de Sergi Pàmies: De maletas y libros

http://www.lavanguardia.es/lv24h/20100723/53968946791.html

Llegeix-lo!

Firmin

2010-07-07T11:19:00.005+02:00

Tertúlia del club de lectura

Firmin, de Sam Savage
Trobada: 18/06/2010

Valoració mitjana: 3.7 (6 màxim)

La tertúlia ha comptat amb la participació de Mónica López, professora de la URV, que ha fet una breu introducció a la vida de l’autor, que va exercir la docència com a professor de Filosofia i que quan es va jubilar, va optar per dedicar-se a treballs més manuals, com la pesca o la reparació de bicicletes. L’èxit li va arribar a la vellesa i amb aquest obra, d’argument força original.

De la lectura hem destacat que és una novel·la farcida de referències literàries i cinematogràfiques, vinculades a la cultura anglosaxona, i que de vegades ens perdem detalls pel propi desconeixement d’aquesta cultura, que tot i que ens arriba pel seu potent màrqueting no és ben bé la nostra.

El protagonista, una rata, tot i que força humanitzada, sembla predestinat al fracàs: és el 13 fill d’una mare alcohòlica que no té cap cura dels seus fills; els seus germans se’n desempalleguen tant com poden i ell sembla que no hi tingui res en comú, excepte l’aparença física. El fet de ser una rata també fa que la veiem com un símbol de tot allò que deixem de banda, que trobem reprovable.

Les cites que donen entrada als diferents capítols també ens anuncien aquesta barreja de somni i realitat que sembla amarar tota la novel·la, així com del dolor per ser diferents i no trobar en ningú allò que necessitem per enfortir el nostre esperit, per compartir inquietuds i sentiments.

Durant la conversa han sorgit noms d’altres lectures protagonitzades per animals: La revolta dels animals, de G. Orwell, o Las Ovejas de Glennkill, de L. Swann, que també trobareu a la biblioteca.

Han assistit 16 persones, i la durada ha estat d’1 hora i 20 minuts.

L’acte ha comptat amb la col·laboració de l’Antena del coneixement de la URV.

Per saber-ne més:

www.vilanova.cat/blog/joanoliva/?p=313

http://www.elpais.com/articulo/narrativa/roedor/palabras/elpepuculbab/20071110el

http://www.youtube.com/watch?v=DKa7cP-JftI

El Temps de les cireres

2010-07-07T10:15:00.005+02:00

Tertúlia del club de lectura

El temps de les cireres, de Montserrat Roig
Trobada: 28/05/2010

Valoració mitjana: 4.2 (6 màxim)

La tertúlia ha comptat amb la participació de Montserrat Palau, professora de la URV, que ha fet una breu introducció a la vida i l’obra de Montserrat Roig, destacant tant el seu aspecte més literari com la seva actitud vital.

De la lectura hem destacat que és una novel·la de fugida i de retorn marcada per 2 moment polítics especialment tensos: les morts de Grimau i de Puig Antich; també que tot i ser una obra coral hi ha un narrador que ho va trenant tot i que les cites que donen entrada als diferents capítols tenen molt a veure amb el que s’hi explicarà.

Entre els personatges femenins destacar l’Harmonia Carreres, que és la traducció literària de Ma. Aurèlia Capmany, amb la que Montserrat roig havia tingut una relació de mestratge fins que la seva diferent visió del feminisme les va separar. Ma Aurèlia Capmany era partidària del feminisme de la igualtat mentre que Montserrat Roig era partidària del feminisme de la diferència.

A part d’analitzar els personatges també s’ha analitzat la història de Barcelona i de Catalunya que s’hi explica i aquí és on s’ha generat més dissensió ja que hi ha hagut opinions diverses: no es retrata prou els moviment polítics i socials i s’emfasitza massa en la burgesia barcelonina, a la qual pertanyia l’autora.

Durant la conversa Montserrat Palau ens ha recomanat d’altres obres de Montserrat Roig, que servirien per enriquir el fris que ens proposa, donant a conèixer més detalls sobre les protagonistes femenines: Molta roba i poc sabó; Ramona adéu i L’hora violeta.

Han assistit 11 persones, i la durada ha estat d’1 hora i 15 minuts.
L’acte ha comptat amb la col·laboració de l’Antena del coneixement de la URV.

Per saber-ne més:

http://www.tv3.cat/reportatge/146525422/

http://www.youtube.com/watch?v=HzSVR4tUVVA

http://lespolsadallibres.blogspot.com/2009/04/el-temps-de-les-cireres.html

http://www.escriptors.com/autors/roigm/index.php

Homenatge a Salvador Espriu

2010-06-11T17:08:00.007+02:00

Salvador Espriu

Enguany celebrem el 25è aniversari de la seva mort, ja que va morir el 1985 i va ser enterrat al cementiri d’Arenys de mar, la Sinera de la seva obra literària.

Salvador Espriu és un dels escriptors catalans més importants del segle XX. Tot i que és molt conegut per la seva poesia també va tenir un paper molt important en la recuperació del teatre català.

La seva obra ha estat traduïda a diverses llengües, el cantautor Raimon en va musicar diversos poemes, i el seu nom va sonar repetidament en les propostes per al premi Nobel, i tot això ens recorda la gran popularitat que va tenir. També va rebre diversos premis com

1972. Premi d’Honor de les Lletres Catalanes
1980. Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya
1982. Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona

I tot i que ara sembla que la seva popularitat ha minvat o que les noves generacions ja no reconeguin els seu nom, no podem oblidar la seva figura humana com a home de concòrdia ni tampoc la literària.

A continuació en teniu un tastet, extret de La pell de brau, un llibre de poemes que si es publiqués ara continuaria generant polèmica:

A vegades és necessari i forçós
que un home mori per un poble,
però mai no ha de morir tot un poble
per un home sol:
recorda sempre això, Sepharad.
Fes que siguin segurs els ponts del diàleg
i mira de comprendre i estimar
les raons i les parles diverses dels teus fills.
Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats
i l’aire passi com una estesa mà
suau i molt benigna damunt els amples camps.
Que Sepharad visqui eternament
en l’ordre i en la pau, en el treball,
en la difícil i merescuda
llibertat.

Per saber-ne més:

http://www.escriptors.com/autors/esprius/

http://sapiens.ya.com/espriuonline/

Joel Joan recita Espriu: http://www.tv3.cat/videos/2857270

Programa Millennium: http://www.tv3.cat/videos/2825390

Programa Retalls: http://www.tv3.cat/videos/2725310

Programa El meu avi: http://www.tv3.cat/videos/2730370

Homenatge a Miguel Hernández

2010-05-13T11:04:00.010+02:00

Miguel Hernández

Enguany celebrem el centenari del naixement de Miguel Hernández, a la ciutat d’Orihuela.

Fill de família modesta i pagesa va haver de compaginar l’escola amb l’ajuda a la seva família en les tasques de pastor.

El 1934 se’n va a Madrid on entra en contacte amb els ambients literaris i artístics i aconsegueix treball a les Misiones Pedagógicas.

El 1936 s’incorpora a l’exèrcit de la República i l’any 1939 es empresonat quan intentava creuar la frontera amb Portugal. Mor el 1942 a la presó d’Alacant, quan només tenia 31 anys.

Home entusiasta i vital per naturalesa canta a l’amor però també a les injustícies socials, a la guerra i a la mort, també a la dignitat dels més humils.
Alguns dels seus poemes han estat musicats per Joan Manuel Serrat.

A continuació en teniu un tastet:

¿Que quiere el viento de encono
que baja por el barranco
y violenta las ventans
mientras te visto de abrazos?

Derribarnos, arrastrarnos.

Derribadas, arrastradas,
las dos sangres se alejaron.
¿que sigue queriendo el viento
cada vez más enconado?

Separarnos.

Font imatge: http://fcom.us.es/blogs/vazquezmedel/files/2009/07/miguel_hernandez.jpg

Per saber-ne més: http://www.miguelhernandezvirtual.com/xml/

De gats, llibres i biblioteques

2010-05-05T18:32:00.010+02:00

Dewey, de Vicki Myron

Avui us proposo una història plena d’amor als llibres, però també als gats i a les persones.

A través d’una història real, la del gatet que un matí de gener de 1988 van trobar a la bústia de devolució dels llibres, de la biblioteca de Spencer, coneixerem les interioritats del treball en una biblioteca, els llaços que aquesta estableix amb la comunitat i la complexitat de les relacions entre humans, i entre humans i animals.

Hi ha alguns trossos una mica sensibleros però penso que resultarà una lectura agradable per a tots aquells que estimen els animals, i també els llibres.

A continuació en teniu un tastet:

"... per a en Dewey, la biblioteca de Spencer era un món grandiós, ple de calaixos , armaris, prestatgeries, expositors, gomes elàstiques, màquines d’escriure, fotocopiadores, taules, cadires, motxilles i bosses, així com una filera incessant de mans disposades a acariciar-lo, cames on refregar-se ... La biblioteca era sempre plena de persones afectuoses i gentils.

Com molta gent pensava que ser una bibliotecària volia dir estampar la data de venciment a la part del darrera del llibre. Però era molt més que això. en pocs mesos, estava ficada fins al coll en campanyes de màrqueting i en disseny gràfic...

Una biblioteca, després de tancar, és un lloc solitari. Hi ha un silenci esfereïdor i les fileres de llibres creen uns racons sinistres i esgarrifosos, gairebé fantasmagòrics...

... Una biblioteca excepcional no vol dir que sigui gran o amb un disseny esplèndid. No ha de tenir les millors instal·lacions o el personal més eficient o els millors beneficiaris. Una biblioteca excepcional ha de proveir, ha d'estar immersa en la vida de la comunitat de tal manera que es faci indispensable. Una biblioteca excepcional és una en què ningú s'hi fixa, perquè sempre ha estat allí, satisfent les necessitats dels seus usuaris.

La biblioteca continua endavant, sense gat per primer cop... Després de la mort d’en Dewey, vam tenir gairebé un centenar d’oferiments de nous gats. Provenien de llocs llunyans, com Texas ... però no hi havia cap entusiasme a agafar-ne un. La junta directiva va posar una moratòria de dos anys abans de tenir gats a la biblioteca. Deien que necessitàvem temps per pensar sobre l’assumpte. La meva opinió era clara. No es pot restituir el passat.

Troba el teu lloc. Sigues feliç amb el que tens. Tracta bé a tothom. Viu una bona vida. No tot és en les coses materials, sinó en l’amor, que és impossible de predir. Ho vaig aprendre d’en Dewey..."

Enllaç recomanat:

http://www.ara.cat/blog/index.php/2009/09/dewey-el-gatet-de-biblioteca-que-ha-commogut-el-mon/

Recomanacions de Sant Jordi

2010-04-23T17:10:00.015+02:00

La maleta sarda, de Margarida Aritzeta
Margarida Aritzeta és una escriptora nascuda a Valls, professora de la URV i per tant molt vinculada al nostre territori. Ha obtingut diversos premis i enguany ha publicat La maleta sarda, novel·la d’intriga al voltant de la compravenda de llibres antics. Recomanable per a tots els amants dels llibres i els misteris que s’hi amaguen.

Els convidats, d’Emili Teixidor
Emili Teixidor sempre és una garantia quan es tracta de llibres. És un autor de prestigi reconegut que amb aquesta darrera obra, Els convidats, torna al món de després de la guerra civil, que ja havia recreat en una obra anterior, Pa negre. En aquest cas a partir d’una celebració familiar i d’un terrible accident entrem en contacte amb uns temps difícils, els de la postguerra.

Bulevard dels Francesos, de Ferran Torrent
Ferran Torrent és un dels escriptors més populars de la nostra literatura, que ha vist portades al cinema diverses obres. Enguany publica Bulevard dels francesos, situada a la València dels anys 60 i amb diverses línies argumentals: intrigues polítiques, la mort d’una rica hereva, i tot de personatges que intenten sobreviure sense perdre la dignitat.

Feliç Sant Jordi!

El falsari, de Toni Orensanz

2010-04-15T14:33:00.004+02:00

El falsari, de Toni Orensanz

Toni Orensanz, periodista i escriptor, compta amb un ampli ventall d’obres publicades, de gèneres i temàtiques ben diverses. La seva obra més coneguda ha estat L’òmnibus de la mort. Parada Falset, treball d’investigació històrica sobre l’actuació de la Brigada de la mort, que va sembrar el terror per la demarcació de Tarragona i la Franja, a l’Aragó.

El falsari consta de 17 històries, no gaire extenses, una podríem dir que és un microrelat, escrites amb un estil directe i proper, ambientades al Priorat, però que són perfectament extrapolables a qualsevol dels pobles de la nostra geografia, quan el món rural predominava sobre el món urbà, i amb una llengua que defuig voluntàriament el català estàndard per oferir variants dialectals com l’ús de l’article LO o d’alguna frase feta com “abans quan antes” per referir-se a fa molts d’anys.

Una altra de les particularitats del llibre és que ens permet, sobretot a la gent de mitjana edat, reconstruir imatges de la nostra infantesa: aquells vespres d’estiu amb la gent asseguda a la fresca, explicant històries i parlant una mica de tot; la canalla jugant i escoltant aquelles contalles divertides o terribles que comentaven els grans i que tant es podien referir a un renom com a un fet real; en fi la vida quotidiana en un món rural quan encara la força motriu depenia d’uns animals i no d’unes màquines, amb la canalla jugant pels carrers sense massa perills, etc.

M’he divertit llegint El falsari i he pensat que li havia d’agrair, a l’autor, aquesta reconstrucció, en clau de conte, de totes aquestes històries nascudes d’una contalla en veu alta, que actua també com la “magdalena de Proust” evocant un món i unes persones que formen part del nostre ideari col·lectiu.

A continuació en teniu un tastet, l’inici de la història que porta per títol Enric Soldevila, Brillando:

“Aquell 20 de desembre de 1973, l’alcalde li havia encarregat a l’Enric de fer un remendo a l’escorxador. Consistia, simplement, a donar un parell de paletades de ciment a una paret tan crostaparada que amenaçava de tornar-se translúcida. L’Enric Brillando era, en aquell moment, l’home orquestra que necessita tot poble petit, una espècie de mercenari municipal sempre disposat, malgrat los cagos, a afrontar qualsevol encàrrec que se li fes i, si fa o no fa, preparat per superar qualsevol entrebanc que se li presentés en lo dia a dia, suma dels capricis del destí i de les autoritats competents.”

La industrialització a Catalunya

2010-04-07T17:25:00.003+02:00

Sierra i Fabra, J.: La pell de la revolta. Barcelona: Columna, 2005

Jordi Sierra i Fabra és autor d’una obra ingent, més de 300 títols, molts dels quals pertanyen a la categoria de literatura infantil i juvenil. Ha estat traduït a nombrosos idiomes i figura en els programes escolars de Catalunya, Espanya. Té també molts premis literaris: Columna jove, Gran angular, etc. i el 2007 el Premi nacional de literatura infantil i juvenil, atorgat pel Ministeri de cultura.
La pell de la revolta s'inicia el 23 de febrer de 1905 a la Colònia Güell, quan un nen d‘onze anys cau en un dipòsit de tint bullint i enllaça amb la Setmana Tràgica de Barcelona, molt poc després, en una història, amb molts personatges i ritme trepidant.

L’eix argumental el constitueix la vida d’una família obrera, els Vidal, formada pels pares i 4 fills, dels quals els 2 petits emigraran a Barcelona i allà es veuran implicats en les lluites obreres de començament dels segle XX, quan Barcelona era coneguda com “la ciutat de les bombes” i els pistolers passejaven per les Rambles. Així doncs, Barcelona, es convertirà en l’altra protagonista d’aquesta història que retrata la societat catalana de l’època amb les seves pors i les seves inquietuds.

A continuació en teniu un tastet:
“Les coses no canvien soles, fill; se’ls ha de donar una empenteta. La història de la humanitat no hauria patit aquesta evolució constant que ens ha marcat si algunes persones, gairebé sempre escasses, solitàries, que en alguns casos van ser tractades de boges, no haguessin pres la iniciativa amb els seus actes. Aquest serà un segle de grans i profunds canvis: un segle de guerres revolucionàries de lluita per la igualtat; el segle de les màquines i de la industrialització plena.”

Per saber-ne més:
http://ca.wikipedia.org/wiki/Premi_NÃ¨stor_LujÃ¡n_de_novelÂ·la_histÃ²rica. Sobre el Premi Néstor Luján
http://www.sierraifabra.com/ant/secciones/Catala/. Web oficial de l'autor

La industrialització a Catalunya

2010-04-07T17:08:00.005+02:00

Alcántara, Sílvia: Olor de colònia. Barcelona: Edicions de 1984, 2009

Sílvia Alcántara, nascuda a Puig-reig i resident a Terrassa ha estat una de les sorpreses literàries del Sant Jordi passat i porta més de mig any a la llista del més venuts. Als anys 90 va començar la seva formació com a escriptora, primer aprenent tècniques literàries a l’Aula de Lletres de Barcelona i posteriorment a l’ l’Ateneu Barcelonès.

La història narra les relacions entre els habitants d’una colònia tèxtil de la conca del Llobregat, a la Catalunya dels anys 50, i atrapa al lector des de la primera pàgina, ja que conté elements com el misteri, l’amor, l’amistat o la resignació.

També dóna a conèixer el paper que jugaven l’església o l’escola en aquest context històric i com influïen en la vida quotidiana de les persones i en les seves relacions i expectatives.

El retrat dels personatges està fet amb nitidesa i concisió, amb un llenguatge aparentment planer i senzill, ple d’imatges molt ben trobades i de comparacions sorprenents.

A continuació en teniu un tastet:

“I contemplà els mobles de caoba que els havien regalat els pares pel casament…Almenys això s’ho podria endur. Era seu. Va treure el cap a l’habitació de la canalla. Allà, tret d’un armari de paret, també era tot seu. Va passar de llarg per davant de la de la mare. El menjador li donaria més feina. La taula, les cadires i el bufet eren de casa, de tota la vida, però les dues butaques, la llibreria que ocupava tot un pany de paret, la tableta amb la ràdio; ai, senyor, la ràdio; tot això, ho haurien de deixar; era de l’amo”
Enllaços recomanats:
http://www.tv3.cat/videos/1075719 Enllaç a l’entrevista realitzada a L’hora del lector, de TV3
http://viuillegeix.wordpress.com/2009/05/26/olor-de-colonia-silvia-alcantara/
http://neguitdepantorrilla.blogspot.com/2009/04/olor-de-colonia.html

Adéu a un mestre!

2010-03-12T17:31:00.006+01:00

Imatge extreta de Flickr

Avui, 12 de març de 2010, ens ha deixat Miguel Delibes, el darrer referent de les lletres castellanes del segle XX.

El seu llegat literari està marcat pel seu interès per la desigualtat social i el contrast entre la vida rural i urbana, així com per la riquesa i precisió del seu llenguatge.

Va obtenir molts premis al llarg de la seva vida literària, tot i que el Nobel se li va resistir:
1947. Premi Nadal per La sombra del ciprés es alargada
1955. Premi nacional de Literatura per Diario de un cazador
1962. Premi de la crítica per Las ratas
1978. Premi Pablo Iglesias per El disputado voto del señor Cayo
1982. Premi Príncipe de Asturias, compartit amb Gonzalo Torrente Ballester
1987. Premi ciutat de Barcelona per Madera de héroe
1998. Premi Nacional de narrativa per El hereje

La seva obra està marcada per dades i experiències autobiogràfiques, així a Señora de rojo sobre fondo gris, revisita la mort de la seva esposa, fet que va marcar profundament la seva trajectòria creativa ja que era un home apegat al concepte tradicional de família. Després d’enviudar ja no va tornar a ser el mateix i la solitud el va anar envaint, tal i com confessà en alguna entrevista: «Yo escribía para ella. Y cuando faltó su juicio, me faltó la referencia». «Con su sola presencia, aligeraba la pesadumbre del vivir»

D’entre la seva obra us voldria destacar especialment: Señora de rojo sobre fondo gris, on el marit, ara vidu, recorda la seva vida en comú. És tracta d’una de les històries d’amor més commovedores que he llegit perquè sense caure en la sensibleria evoca l’enyorança pels moments compartits i el dolor per la pèrdua.
A continuació en teniu un tastet:

“Siempre admiré en ella su determinación, ese saber lo que quería, su manera de afrontar las cosas, aunque a veces, como en este caso, le desagradasen el papeleo y los oficialismos. todavía parece que la estoy viendo, a la mañana siguiente, sentada en la estera del refugio, el vaso de zumo de naranja con que se desayunaba sobre un tajuelo, divertida de mi desorientación, su pequeña cabeza morena coronando su delgado cuello, firme y fragilísimo...”

També la seva darrera novel.la El hereje per la crítica de la intransigència que van patir aquelles persones que van ser cremades, empresonades o condemnades a galeres només per diferir de la religió dominant. tot i està situada en un context històric, la reflexió continua sent ben actual.
A continuació en teniu un tastet:

“Desde lo alto del borrico, Cipriano divisó las hileras de palos, las cargas de leña, a la vera, las escalerillas, las argollas para amarrar a los reos, las nerviosas idas y venidas de guardas y verdugos al pie. La multitud apiñada prorrumpió en gran vocerío al ver llegar a los primeros borriquillos. y al oír sus gritos, los que entretenían la espera a alguna distancia echaron a correr desalados hacia los postes más próximos.”

Per saber-ne més:

Kafka a la platja

2010-03-08T19:11:00.007+01:00

Tertúlia del club de lectura

Kafka a la platja, d’Haruki Murakami
Trobada: 26/02/2010
Valoració mitjana: 4.5 (6 màxim)

La tertúlia ha comptat amb la participació de Natalia Zarco( Llicenciada en Art, correctora d’estil i coordinadora editorial) que treballa com a llibretera a Cambrils, i col·labora amb recomanacions literàries a http://www.calidoscopio.net/2009/08Noviembre/Letras04.html

Després d’una introducció a la biografia i l’obra d’Haruki Murakami i a la literatura contemporània japonesa amb la presentació d’altres autors com Banana Yoshimoto i la seva obra Kitchen, hem començat a parlar de la novel·la Kafka a la platja.

A tall de curiositat explicar que el nom de Kafka no fa referència a l’escriptor sinó al nom del Corb, l’ocell, en txec; recordem que a la novel·la hi ha un personatge anomenat Corb i que en diverses mitologies el corb és el missatger entre els dos móns, el real i l’oníric.

Els assistents han coincidit a l’hora de destacar la frescor de la narrativa de Murakami així com la seva capacitat per connectar amb el lector. També en el fet que tot i estar ambientada al Japó, aquest fet no tingui gens de transcendència ja que els sentiments, les emocions i les històries que ens presenta podrien estar situades a qualsevol lloc del món.

Han agradat també les descripcions, acurades i completes, gairebé cinematogràfiques; la presentació del conscient i l’inconscient en una barreja perfecta i les històries paral·leles que s’alternen i es troben en un únic moment gairebé com la clau que s’acosta al pany.

Hem llegit diversos fragments, entre els quals no em puc resistir a reproduir el que fa referència a la Biblioteca Komura per raons òbvies. Aquí el teniu:

“Entro a la sala on hi ha els llibres, alta i espaiosa, i em passejo entre les prestatgeries buscant-hi algun llibre interessant. Al sostre hi ha unes quantes bigues gruixudes i imponents. Els raigs de sol de primers d’estiu entren per la finestra oberta. També m’arriba el cant dels ocells que s’apleguen al jardí. Tal com m’ha dit l’Oshima, a les primeres prestatgeries bàsicament hi ha llibres de poesia. .. En obrir-los, gairebé tot els llibres fan olor d’un altre temps. L’olor especial de tot el coneixement i de totes les emocions que han estat tant de temps dormint tranquil·lament entre les cobertes. Vaig agafant llibres i, després de fullejar-los i ensumar-los, els torno a la prestatgeria.”

Durant la conversa Natalia ha recomanat Ada o el Ardor, de Nabokov, perquè també barreja l’espai i el temps; Leviatán, d’Auster, perquè comparteix estil amb Murakami.

Han assistit 16 persones, i la durada ha estat d’1 hora i 15 minuts

Enllaços recomanats:

Clàssic recomanat

2010-02-26T17:51:00.003+01:00

Rhys, Jean. El ancho mar de los Sargazos. Barcelona: Lumen, 2009

Rhys, Jean. L'Ampla mar dels Sargassos. Barcelona: Edicions 62, 2007

Jean Rhys, pseudònim d’ Ellen Gwendolen Rees Williams, va naixer a Roseau, Illa Dominicana, el 24 de Agosto de 1890, filla de pare gal·lès i de mare criolla.

En iniciar l’adolescència va ser enviada a Anglaterra per a completar la seva educació, però després de la mort del seu pare es van iniciar un seguit de problemes econòmics, que la van obligar a buscar la manera de sobreviure per ella mateixa.

Va viatjar constantment per Europa exercint diversos oficis i el 1966 va publicar la que ha estat considerada la seva millor novel·la: L’ampla mar dels sargassos, amb la que va guanyar el premi WH Smith Literary Award

Va morir a Exeter el 14 de maig de 1979.

L’ampla mar dels sargassos ens convida a fer un joc metaliterari: saber qui s’amaga darrera la personalitat de la dona boja de Rochester, protagonista masculí de Jane Eyre, la novel·la de Charlotte Brontë.

Podríem dir que la novel·la està estructurada en 3 parts:

La 1a on Antoinette, aquella dona boja que una nit incendia l’habitació on dorm el seu marit, narra en primera persona la seva vida, la seva enyorança de la terra natal, el seu matrimoni concertat, i la pèrdua del seu paradís.
La 2a on Rochester explica el seu trasllat a les Antilles, en condició de fill i germà repudiat, i la seva incomprensió del món que l’envolta.
Finalment retrobem Antoinette, tancada a Thornfield Hall, boja i frustrada per la pèrdua de tot allò que ha estimat.

Es tracta d’una història de poques pàgines, però plenes d’una sensibilitat exquisida i d’una gran intensitat, ja que l’autora ens fa compartir la fragilitat, el desempar i la soledat dels seus protagonistes.
A continuació en teniu un tastet:

“Había soñado que me enterraban vivo y al despertar persistía la sensación de asfixia. Noté que tenía algo en la boca; cabello, con un olor muy fuerte y dulce. Lo aparté, pero seguía sin poder respirar. Cerré los ojos y permanecí inmóvil unos segundos. Al abrir los ojos ví las velas consumidas sobre aquel abominable tocador y entonces supe dónde me encontraba”

Enllaços recomanats:

• http://www.lecturalia.com/autor/5352/jean-rhys

• http://www.papelenblanco.com/escritores/lumen-recupera-la-obra-de-jean-rhys-con-dos-publicaciones-simultaneas

• http://www.blogger.com/•http://bruto.muzaidin.com/2005/wide-sargasso-sea-1966-jean-rhys/

Sherlock Holmes

2010-02-16T09:30:00.004+01:00

Doyle Sir, Arthur Conan. El Detectiu Sherlock Holmes. Barcelona: L'Atzar 1982-1988

Sir Arthur Conan Doyle va nèixer a Edimburg el 1859 i va morir el 1930. Va estudiar medicina i va exercir com a metge, combinant aquesta professió amb la d’escriptor fins que li va arribar l’èxit literari. Va conrear gèneres diversos: novel·la històrica, d’aventures, de ciència-ficció, contes de misteri i també d’espiritisme.

El personatge que li va donar la fama i que continua sent un referent és el del detectiu Sherlock Holmes, protagonista d'una sèrie de 4 novel·les i 56 relats, publicats en la seva majoria a The Strand Magazine.

Sherlock Holmes és el prototip d'investigador cerebral, que dedueix a partir de les pistes trobades a l’escena del crim i que influirà en tota la narrativa policial posterior. L’acompanya, en la majoria dels casos, el doctor Watson, que també és qui ens narra les seves aventures; tots dos viuen al número 221 de Baker Street, a Londres. El seu enemic, que també compta amb unes extraordinàries facultats intel·lectuals, és el professor Moriarty, que intenta matar-lo a la cascada de Reichenbach. Ha estat dut moltes vegades al cinema i al teatre i també apareix a novel·les, relats, còmics, dibuixos animats i sèries de televisió, amb els més diversos graus de fidelitat a l'esperit del personatge que és ja tot una icona de la cultura popular.

A continuació en teniu un tastet:

“Sherlock Holmes tancà els ulls, posà els colzes sobre els braços de la butaca i ajuntà els extrems dels dits. La lògica ideal, digué, consisteix a deduir, a partir del coneixement que hom té d’un fet i de tots els seus detalls, els esdeveniments que el precediren i també aquells que es poden presentar com a conseqüències.”

Enllaços recomanats:
http://ca.wikipedia.org/wiki/Arthur_Conan_Doyle

http://ca.wikiquote.org/wiki/Arthur_Conan_Doyle

http://www.siracd.com/

http://www.sherlock-holmes.es/

http://www.sherlockholmesonline.org/

Les veus del Pamano

2010-02-01T18:47:00.005+01:00

Tertúlia del club de lectura

Les veus del Pamano de Jaume Cabré
Trobada: 29/01/2010
Valoració mitjana: 5 (6 màxim)

La tertúlia ha comptat amb la participació de Montserrat Corretger, Professora de Literatura del Departament de Filologia Catalana de la URV, gràcies a la col•laboració de l’Antena del coneixement de la URV.

Després d’una introducció a la biografia i l’obra de Jaume Cabré, fent especial menció a la seva manera d’encarar la literatura, hem començat a parlar de la novel•la Les veus del Pamano.

Es tracta d’una novel•la circular ja que el primer capítol seria en realitat el darrer; no li trobem el sentit fins que no acabem de llegir tota la història. Ens trobem també amb un narrador transparent, amb una barreja de persones verbals i de gèneres que en principi pot semblar que fan la lectura difícil, quan en realitat la fan més fàcil, ja que és com si sentissis la pròpia veu dels personatges de ficció. També s’ha parlat de la visió cinematogràfica amb que l’autor construeix diverses escenes: hem llegit la que fa referència al suborn de Ramona per part de Jacint, el xofer de la senyora Elisenda, i que està construïda a l’estil de les millors escenes del gènere negre.

Ha resultat també interessant la contraposició entre els 2 personatges femenins més importants: Elisenda i Tina, amb la seva particular manera d’afrontar la vida i com el personatge masculí: Oriol Fontelles les afecta profundament, tot i que la segona només el conegui a través d’unes pàgines escrites a tall de memòries.

Sobre la moralitat dels personatges o del moment històric que els fa viure tan sols dir que l’autor deixa que cada lector prengui les seves pròpies decisions, els avaluï i els comprengui segons la seva particular manera de veure el món.

Han assistit 18 persones, i la durada ha estat d’1 hora i 30 minuts.

Enllaços recomanats:

http://www.jaumecabre.cat/

http://www.escriptors.com/autors/cabrej/

P de perill

2010-01-27T11:54:00.004+01:00

Grafton, Sue. P de perill. Barcelona: Proa, 2002

Sue Taylor Grafton, nascuda a Louisville el 24 d’abril de 1940, és una escriptora especialitzada en històries d’intriga.

La seva obra més coneguda és la sèrie l’Alfabet del crim, protagonitzada per la detectiu Kinsey Millhone, que va apareixent en ordre alfabètic i cronològic. Vam començar per la lletra A i ja som a la T, alhora que anem vivint l’evolució de la seva protagonista i el pas del temps.
Les històries transcorren a la ciutat fictícia de Santa Teresa, que s’assembla molt a la primera ciutat de residència de l’autora, Santa Bàrbara, Califòrnia. Com a curiositat explicar-vos que l’autora va triar aquest nom en homenatge a l’autor Ross Macdonald, que també l’havia usat en les seves novel·les.

Totes les obres estan escrites des de la perspectiva de la protagonista, Kinsey Millhone, tot i que cada vegada les trames són més intricades i s’expliquen més els personatges secundaris. Afegir també que malgrat el pas del temps, Kinsey Millhone continua vivint a la dècada dels 80: sense Internet, ni mòbil i usant una màquina d’escriure per elaborar informes, cartes, etc.

L’any 2004 va rebre el Premi literari Ross Macdonald, en base a ser “una escriptora californiana amb una obra que supera l’estàndard de l’excel·lència literària”.

A continuació en teniu un tastet:

“Vaig fer un esquema a la llibreta i després em vaig asseure al mig de la moqueta, donant-me copets al llavi amb el bolígraf mentre estudiava l’habitació. Entre l’olor de la moqueta nova i la flaire de pintura fresca, l’oficina semblava neta i atractiva, com un cotxe nou de trinca. A l’altra banda de la finestra feia un dia tristoi, però, a dins, hi surava una sensació de nou començament.”

Enllaços recomanats:

http://es.wikipedia.org/wiki/Sue_Grafton

http://detectivesdelibro.blogspot.com/2009/03/kinsey-millhone-sue-grafton.html

http://www.lecturalia.com/autor/1552/sue-grafton

A pleno sol

2010-01-27T11:29:00.008+01:00

Highsmith, Patricia. A pleno sol. Barcelona: Anagrama, 1982

Ara que el gènere negre o d’intriga torna a estar de moda, voldríem recuperar una gran dama del crim: l’escriptora Patricia Highsmith (19 de gener de 1921- 4 de febrer de 1995).

La vida personal d'Highsmith va ser molt problemàtica; es descriu com una alcohòlica que mai va gaudir d'una relació que durés més enllà d'uns pocs anys, i era vista per alguns dels seus contemporanis i coneguts com una dona misantropa i cruel; tot i que el seu darrer editor, Gary Fisketjon, deia que "era aspra, molt difícil... però era també una persona ... secament estranya i divertida, i agradable de tenir al voltant."

Literàriament és coneguda pels seus thrillers psicològics, que han estat adaptats al cinema, recordem per exemple Estranys en un tren, versionada per Alfred Hitchcock el 1951. També la seva sèrie sobre l'assassí Tom Ripley, versionada darrerament per Anthony Minghella, amb els actors: Matt Damon i Jude Law com a protagonistes.

El seu estil és molt personal, sovint macabre, satíric i ple d'humor negre. Els seus protagonistes no estan moralment compromesos per les circumstàncies o simplement desobeeixen la llei. Molts dels seus antiherois, sovint homes joves atractius i emocionalment inestables, cometen assassinats en atacs de passió, o simplement per sortir d'una mala situació personal. És tan probable que evitin la justícia com que la rebin.

A continuació en teniu un tastet:

"Había muy pocas cosas capaces de sacarle de quicio, pero aquélla era una de ellas. No podía soportar las sorpresas ruidosas como aquélla, a cargo de una gentuza repugnante que creía haber dejado atrás para siempre en el momento de cruzar la pasarela, y que ahora ocupaban el camarote que iba a ser su morada durante los cinco días siguientes. Parecían desperdicios tirados por el suelo".

Enllaços recomanats:

Barcelona trágica

2010-01-13T19:43:00.007+01:00

Martín, Andreu. Barcelona trágica. Barcelona: Ediciones B, 2009

Enguany es compleix un segle dels fets de l’anomenada Setmana tràgica de Barcelona, quan la violència de caire anarquista va envair els carrers de Barcelona. Hi trobarem referències no només a aquests fets violents, sinó també a un personatge cabdal en la definició de l’escola moderna, es tracta de Ferrer i Guàrdia, del qual es celebra el centenari de la seva mort.

L’Andreu Martin és un conegut escriptor de novel·la juvenil i d’intriga, que recupera aquests fets històrics per construir aquest relat de ficció on es barregen intriga, història familiar i la pròpia història de la ciutat de Barcelona.

Es llegeix amb facilitat perquè té un ritme ràpid, descriu entorns coneguts i sobretot fa referència a una societat avui desapareguda, però també a una ciutat en canvi, que encara no s’ha convertit en la ciutat plena de turistes que avui coneixem.

A continuació en teniu un tastet:

“van entrar com una riuada tumultuosa, topant els uns amb els altres, pel carrer del Conde del Asalto, on es trobava la delegació de les Drassanes.. L’individu es diluïa en la massa i d’aquella manera es convertia en invisible, invencible i totpoderós. Només quan se separava del grup i es veia com un individu, un prenia consciència de la seva vulnerabilitat, de la possibilitat de ser tocat per una bala... Encara no havia arribat la por, l’autèntica por. Fins aleshores tot era adrenalina corrent per les venes, l’exaltació embogida i cega d’una llibertat acabada d’estrenar. Per fi, aquella gent que tota la vida havia estat marginada, aclaparada, ignorada i humiliada sentia que era lliure de fer allò que li donava la gana, i que podia imposar la seva llei”

Enllaços recomanats:

La Casa del próposito especial.

2010-01-13T19:30:00.015+01:00

Boyne, John. La Casa del próposito especial. Barcelona: Salamandra, 2009

John Boyne, escriptor irlandès conegut arreu per la seva obra El niño con el pijama de rayas, i guanyador de nombrosos premis, ha publicat la seva darrera obra: La casa del propósito especial.

Aquesta novel·la empra els mateixos recursos narratius que la seva obra anterior: prosa fluida, intriga, revisió d’un fet històric real i conegut i uns personatges amb els que el lector es pot identificar; també una certa tendència melodramàtica.

La historia està explicada per un dels protagonistes, Giorgi, que mentre fa companyia a la seva dona, que agonitza a l’hospital, recorda la seva vida. A través dels seus ulls rememorarem la vida de la família imperial russa, la vida al Palau d’hivern, el protocol de la cort, etc fins arribar a la revolució bolxevic.

És una novel·la interessant, fàcil de llegir però en la que he trobat a faltar una mica més de rigor històric i de profunditat dels personatges.

A continuació en teniu un tastet:

“Las riberas del río, antaño rebosantes de carruajes que transportaban a sus acaudalados ocupantes a patinar en los lagos helados o a disfrutar de alegres veladas en sus mansiones, estaban ahora desiertas, a excepción de los campesinos que recorrían a toda prisa las aceras, ansiosos por llegar a casa, por huir del frío y comer las pocas migajas que hubiesen podido reunir durante la jornada”

Enllaços recomanats:
http://www.elcultural.es/version_papel/LETRAS/26112/La_casa_del_proposito_especial
http://www.johnboyne.com/

No i jo, de Delphine de Vigan

2009-12-14T19:43:00.003+01:00

No i jo, de Delphine de Vigan

Delphine de Vigan, parisenca d’adopció, es va donar a conèixer amb un recull de contes i una novel·la que tenien en comú el tema: la desil·lusió amorosa. L’obra que avui us presentem ha rebut el 2008 el premi dels llibreters francesos. Per tant podríem dir que és la successora de L’elegància de l’eriçó, de Muriel Barbery.

La protagonista és una noia de 13 anys, superdotada i per tant inclosa dintre d’una aula amb nois i noies més grans que ella, cosa que fa que li resulti difícil establir-hi relacions. La seva família està marcada per la depressió de la seva mare i per l’esforç del pare d’aportar equilibri i felicitat. Arrel d’un treball de classe la Lou establirà relació amb l’altra protagonista, la No, una noia jove, però que pràcticament viu al carrer. Amb ella descobrirem el París que no surt a les postals turístiques, així com la duresa de la societat.

Recomanada per a joves i adults perquè segur que suscitarà comentaris diversos i controvertits. Es llegeix amb molta facilitat tot i la duresa de la història. Absolutament recomanable!

Enllaços interessants:
http://racodelllibre.blogspot.com/2009/04/no-i-jo_09.html
http://www.lecturalia.com/libro/27184/no-y-yo
http://terradellibres.blogspot.com/2009/09/no-i-jo-delphine-de-vigan.html
http://fr.wikipedia.org/wiki/Delphine_de_Vigan

L’ombra de l’atzavara, de Pere Calders

2009-11-14T13:10:00.011+01:00

L’ombra de l’atzavara, de Pere Calders

La lectura proposada, L’ombra de l’atzavara de Pere Calders, forma part també del cicle dedicat a l’exili, del qual ja s’han fet diversos actes, i que s’organitza des de l’àrea de Cultura de l’Ajuntament i amb la participació de diverses entitats.

Per parlar de l’exili des d’un punt de vista literari, però també social, hem comptat amb el doctor Xavier Ferré, professor de la Universitat Rovira i Virgili.

Amb ell hem compartit el que va significar per la societat i la literatura catalana l’acabament de la guerra civil i l’exili d’escriptors reconeguts i amb prestigi, així com l’abandonament de la llengua pròpia, la catalana, i posteriorment comentarem la novel·la que tots hem llegit i que exemplifica molt bé el fet de l’exili: el xoc entre mentalitats i formes de vida, el desarrelament, el fet de no sentir-se ni d’un lloc ni d’un altre, en fi la manca d’adaptació al medi.

L’ombra de l’atzavara pretén explicar a través de la ficció, l’aventura real, individual i col·lectiva dels exiliats. El protagonista, Joan Deltell, viu a l’ombra acollidora i malèfica de Mèxic. Es tracta d’un personatge més aviat ingenu que nomé pensa en Catalunya i actua en funció de l’hipotètic retorn, que l’autor ens presenta un ventall de figures.

Per acabar us oferim un tastet del llibre:

La tradició ens semblava una gran cosa, però ara que hem vist aquestes nacions joves, que no s’hi pensen a esbotzar palaus colonials per obrir grans avingudes asfaltades, ja no sabem quina carta és la bona. Allí, hi havia moments que em feia l’efecte que encara regulen la vida d’acord amb el “Calendari del Pagès”.

Han assistit 20 persones, i la durada ha estat d’1 hora i 15 minuts.

Enllaços recomanats:

Topobiografies de l’exili català: http://www.topobiografies.cat/
Associació cultural Artur Bladé i Desumvila: http://www.riberaebre.org/arturblade
Notícia publicada a Revista cambrils: http://www.revistacambrils.com/index.php?c_noticia=8217

Postres de músic

2009-10-05T17:30:00.008+02:00

Jesús M Tibau: Postres de músic

Trobada: 12/06/2009
Valoració mitjana: 4 (6 màxim)

La tertúlia ha girat al voltant de la lectura de contes. Hi ha hagut participants que troben que el conte necessita d’una gran capacitat de síntesi, per part de l’autor, perquè s’ha d’explicar una història de forma breu, i això els fa ser molt curosos tant en el llenguatge com en allò que expliquen; en canvi d’altres troben a faltar més profunditat, més investigació sobre els personatges.

Els contes del recull que havíem llegit van agradar en general, alguns pel to, d’altres per originals o divertits, per la barreja de quotidianitat i surrealisme, o pel joc metaliterari que ens proposaven.

A continuació uns tastets perquè us animeu a continuar la lectura:

Virginitat: ... “Què no donaria per tornar a viure un moment així! Aquell primer dia vaig aprendre que el temps pot arribar a ser pervers. El pas de les hores em turmentava, i cada minut em sentia més petit, més invisible, com la pluja quan cau al mar i s’hi fon. Havia perdut l’esperança quan, gairebé a les vuit del vespre, algú...”

Destapada: “No sé com poden deixar-me així, mentre se m’escapa la vida lentament, bombolla a bombolla. No és que vulgui viure eternament, ans al contrari; estic feta per deixar-me anar tota de cop, i després d’un gran esclat, escampar-me copa a copa...”

Han assistit 10 persones, i la durada ha estat d’1 hora i 15 minuts

Enllaç al blog de Jesús M Tibau

Amb ulls americans

2009-06-15T18:54:00.008+02:00

Carme Riera: Amb ulls americans.

Aquest Sant Jordi, Carme Riera ens ha tornat a sorprendre amb un llibre més proper a un divertimento com L’estiu de l’anglès, que a tota la seva obra anterior.

És una comèdia plena d’embolics sobre la Catalunya actual, però que també ens fa reflexionar sobre la identitat: personal, nacional i fins i tot sexual.

Posarà un somriure als vostres llavis, perquè conté anècdotes versemblants i una crítica bastant àcida; així que no dubteu i quan aneu a refrescar-vos a la platja o a la piscina, emporteu-vos-el!

A continuació en teniu un petit tast:

“...opinava amb més contundència sobre els aspectes simbòlics dels dos animals, com a representació dels espanyols enfront dels catalans, va acabar renegant dels braus i cantant lloances de l’ase català. Acabat el programa i després de passejar-me per tot un seguit de webs sobre l’ase català, vaig comprendre fins a quin punt l’afirmació nacional és addicta als referents simbòlics. Sembla que la iniciativa reivindicativa pretén lluitar contra el centralisme unificador espanyol, expressat en el símbol del brau... posats a triar, m’estimava més el ratolí de Disney, que no clava coces i és força més intel·ligent.”

Enllaç a un post del blog "llegit"

Josep Albanell a la biblioteca

2009-05-30T11:47:00.008+02:00

L'escriptor Josep Albanell ens va visitar ahir divendres, 29 de maig a les 19h, per parlar de la seva novel·la Ventada de morts, que va rebre el premi Crítica Serra d’or de novel·la, l’any 1979.

Situada al poble imaginari d’Escornaldiable, narra la tirania que sofreix la població per part del tirà i el seu alliberament final a la mort d’aquest. Lo Gaio, cacic d’Escornaldiable, aconsegueix, mitjançant un engany i el falsejament de la història mítica de tota la col·lectivitat, perpetuar-se al govern i sotmetre el poble. El seu assassinat –punt de partida de la novel·la- destaparà els mecanismes d’una lluita pel poder, i d’altra banda, permetrà la reconstrucció de la història del poble, la seva llegenda i els seus orígens.

Estructurada en dos nivells de ficció –la història i la llegenda- , (tenim també l’ajut de la tipografia, ja que l’imaginari està en cursiva) la novel·la es presenta com un tot unitari en fer confluir els dos plans, que a poc a poc s’entrelliguen, i ens ofereixen aquesta reconstrucció completa d’un poble: la seva història i el seu mite.

Es tracta d’una novel·la simbòlica, tot i que també té trets de la novel·la fantàstica per la gran quantitat d’elements màgics i sobrenaturals que hi apareixen, i de la novel·la policíaca pel que fa a la tècnica emprada en alguns capítols. Fa un ús magistral del llenguatge i destaca la força expressiva de la llengua, intensificant tot allò que explica per molt cruel que ens resulti i dotant-lo d’un alè poètic.

Els llibres d’història de la literatura diuen que: La seva publicació va suposar una renovació important del panorama literari català en un moment en què la influència del realisme històric s’abandonava i s’experimentaven altres tècniques i estils a partir de l’admiració que suscità la literatura sud-americana, pràcticament desconeguda fins llavors, i que marcà la trajectòria dels joves escriptors del moment. En Josep Albanell hi podríem trobar influències de García Márquez, Cortázar o Carpentier, que li descobriren les possibilitats d’anar més enllà de la realitat i endinsar el relat pels terrenys del fantàstic.

Com a lectora només voldria remarcar l’impacte que m’ha causat la novel·la, per la força de la seva llengua però també per la reflexió sobre la història d’un poble, les lluites pel poder, les aliances perilloses i contra natura i sobretot perquè sembla que actualment hem evolucionat en les formes però no en el fons, els mecanismes i l’ànsia per assolir el poder i mantenir-s’hi continuen sent les mateixes.

Enllaç amb la notícia apareguda a la Revista Cambrils Diari Digital

El club de los viernes

2009-05-07T13:24:00.004+02:00

Jacobs, Kate: El club de los viernes

L'autora és periodista, viu a Nova York i ha aconseguit un gran èxit amb aquesta novel•la, de la que ben aviat es farà una versió cinematogràfica.

El club de los viernes és una història coral, protagonitzada per un col•lectiu de dones que només tenen en comú el fet de teixir, fer mitja. Totes elles arrosseguen un passat i un present ple d’incerteses però són capaces d’ajudar-se a superar les adversitats i a créixer com a persones.

El que m’ha agradat és la manca de pretensions de l’obra, que es llegeix amb molta facilitat, però que et porta a reflexionar sobre les segones oportunitats que t’ofereix la vida, i també sobre com els malentesos poden destruir una bona relació.

M’agradaria explicar-vos més coses però prefereixo que la llegiu i per animar-vos us copio aquest fragment:

“Él aguardaba detrás del mostrador con el café recién hecho, tal como llevaba haciendo durante la última década cada día de lunes a viernes. El ajetreo de la hora de la comida había terminado ... la tienda funcionaba bien, y a Marty le gustaba que la gente pasara por allí de camino al trabajo, despedirlos con la comida y una broma, charlar con los mismos rostros del barrio día tras día”

El Caballero de Alcántara

2009-05-07T13:11:00.011+02:00

Sánchez Adalid, Jesús: El Caballero de Alcántara

Jesús Sánchez Adalid és un escriptor de novel·la històrica que està aconseguint un gran èxit de públic amb les seves obres.L’any 2007 va guanyar el premi Fernando Lara amb l’obra: El alma de la ciudad.

Les seves obres estan ambientades, majoritàriament, a l’època de màxim esplendor de la corona espanyola: els regnat de Carlos I i de Felipe II, tot i que transcorren en diversos indrets de la mediterrània. Els seus personatges acostumen a enfrontar-se a situacions personals complicades que els permeten créixer i evolucionar.

El Caballero de Alcàntara és una història d’aventures que narra la construcció d’una xarxa d’espionatge per part de Felipe II, que compta amb l’ajut de diverses ordres militars, la d’Alcántara i la de Malta. El protagonista principal, Luis María Monroy marxa cap a l’orient amb la missió d’espiar a la cort del Gran Turc, a Istanbul, per afavorir els interessos espanyols.

“El rey tenía que enfrentarse con el formidable poderío turco, que fomentaba la piratería en el norte de África, lo cual imposibilitaba el comercio en el mediterráneo y mantenía en constante alarma a todo el extenso litoral. Por otra parte, la persistencia de una población musulmana en la península favorecía la comunicación de los moriscos españoles con los nuevos puertos musulmanes y alentaba la esperanza de una nueva invasión, como sucedió tantas veces en la Edad Media, para restaurar el Imperio del islam”

Us recomanem els següents enllaços per a més informació:
Wikipedia: http://es.wikipedia.org/wiki/JesÃºs_SÃ¡nchez_Adalid
Blog de l’autor: http://www.jesussanchezadalid.es/

Maria Barbal a la Biblioteca

2009-02-23T16:38:00.006+01:00

L'escriptora Maria Barbal ens visitarà el proper divendres dia 27 de febrer a les 19h.

Nascuda a Tremp, el 1949, és novel·lista i professora de secundària. Va passar la seva infantesa al Pallars, i el 1964, es va traslladar a viure a Barcelona, on estudiaria Filologia Hispànica a la Universitat Central.

Els seus primers llibres són una revisió d’aquest univers rural, però també una mirada crítica. Així, Pedra de tartera (1985), la història d'un desarrelament, que va rebre el premi Joaquim Ruyra i que va tenir una molt bona acollida per part de públic i lectors.

Els premis de la Crítica, Nacional de Literatura i Serra d'Or suposen de la seva qualitat com a narradora.

En l'actualitat alterna l'escriptura amb la docència i el 2001 se li va atorgar la Creu de Sant Jordi.

Comentarem amb ella la seva obra en general i especialment la novel·la “Emma”.

Activitat en col·laboració amb la Institució de les Lletres Catalanes.

Nits a Rodanthe

2009-01-03T12:58:00.008+01:00

Nicholas Sparks: Nits a Rodanthe

Novel·la d’amor en la línia d’”Els ponts de Madison”, ja que els protagonistes són també una parella d’edat madura, amb experiències vitals diverses però que els han deixat un pòsit d’amargor. Tots dos s’ajudaran en un moment especialment difícil de les seves vides i això farà que es tornin més forts sense deixar de ser profundament humans.

Es tracta d’una obra senzilla i de fàcil lectura, que agradarà a tots els que s’interessen per les històries que parlen de sentiments i emocions, però que també hi busquen una certa transcendència, que l’autor bucegi en les emocions i s’hi pugui trobar algun paral·lelisme amb la vida real.

L’autor, Nicholas Sparks, està considerat com un dels escriptors de best-sellers més importants dels Estats-Units. Les seves obres han estat portades al cinema amb gran èxit de públic. Ara mateix podeu veure l’adaptació de l’obra que us comentem sota el títol Noches de tormenta, i protagonitzada per Richard Gere i Diane Lane.

Aquí teniu un tastet del llibre:

“No sabia com se sentiria en vendre la casa, però quan va engegar el cotxe es va adonar que no sentia gairebé res, llevat d’un aire indefinit de compleció.
Aquell dia, al matí, havia caminat per la casa, d’una habitació a l’altra, per última vegada, amb l’esperança de recordar escenes de la seva vida. Li semblava que podria imaginar-se l’arbre de Nadal i recordar l’entusiasme del seu fill baixant amb pijama les escales sense fer soroll per veure els regals que li havia deixat el Pare Noel”

Els homes que no estimaven les dones

2009-01-03T12:52:00.009+01:00

Stieg Larsson: Els homes que no estimaven les dones

Ens trobem amb una novel·la de trama complexa: corrupció empresarial, finances poc clares, misteris familiars, relacions de poder, i presidint-ho tot l’anomenada “violència de gènere”.

Aquests ingredients fan que aquesta obra hagi estat llegida per més de quatre milions de persones i considerada com la millor novel·la negra de la dècada.

Els protagonistes principals són Mikael Blomkvist, periodista condemnat per difamació a causa d’un reportatge, i Lisbeth Salander, una hacker independent i asocial en lluita permanent contra la injustícia i amb una sòrdida història al darrera. Tots dos es veuran involucrats en una història que presenta el costat fosc de la aparentment modèlica societat sueca, on tenen lloc les més diverses abjeccions.

La força d’aquests dos personatges i la seva capacitat per connectar amb tot tipus de públics, des dels joves fins als adults, explicaria bona part del seu èxit, però seríem injustos si no féssim esment de l’habilitat narrativa de l’autor que manté amb solvència diferents línies d’acció sense que perdem els fil narratiu ni l’interès per tot allò que ens explica.

Si us ha agradat podeu continuar amb el 2n llibre de la trilogia, que també porta un títol ben curiós: La noia que somiava amb un llumí i un bidó de gasolina. En aquest la protagonista absoluta és la Lisbeth i la seva història, sense perdre de vista la crítica social.

Estic esperant a llegir els vostres comentaris. Us ha agradat tant com a mi?

Siempre quise bailar como el negro de Boney M.

2008-11-12T18:26:00.004+01:00

Romero, José Luis: Siempre quise bailar como el negro de Boney M.

Aquesta obra de títol curiós i impactant és la primera novel·la de José Luís Romero, policia local de Barcelona en actiu, que se’ns revela com escriptor de novel·la negra. La seva feina diària li aporta un coneixement prou profund de la Barcelona més desconeguda i més allunyada de les postals de disseny que ofereixen d’altres espectadors de la ciutat com per exemple Woody Allen.

Com tota novel·la de gènere negre hi trobem una barreja de realisme social, corrupció, lluita de classes, “dona fatal” i com a protagonista un detectiu privat, que abans va pertànyer a la guàrdia civil, desencisat i complex, però honest.

Té un estil força cinematogràfic, un llenguatge planer i una interessant dosi d’humor negre, que fa èmfasi en les contradiccions de la nostra societat especialment en la manca de moral, o de valors, i l’excessiva preocupació per aconseguir béns materials.

Per acabar us transcric un petit tast de l’obra, esperant que us animeu a llegir-la:

“... En una ciudad tan populosa y cosmopolita como Barcelona en cualquier lugar hay broncas, en cualquier momento se comenten asaltos o te topas con borrachos al volante. Y la noche es otro país con otro idioma, donde predomina la palabra gruesa, el gesto seco y donde campan a sus anchas los pirados que se dedican a incendiar coches y contenedores para divertirse. A esas horas el peligro y la violencia aumentan exponencialmente, sobre todo en el centro. Por algo Las Ramblas se encuentra en el ranking de las diez calles más peligrosas del mundo...”

Cardenal Vidal i Barraquer

2008-10-21T13:48:00.003+02:00

Divendres 24, a les 19.30 hores

TROBADA DEL CLUB DE LECTURA ADULT

Dedicada al Cardenal Vidal i Barraquer i amb la col·laboració de Mossèn Raventós i Margarita Mauri.

Les lectures que es comentaran seran: "Francesc Vidal i Barraquer" de Mossèn Raventós i "El pensament del Cardenal Vidal i Barraquer" de Margarita Mauri.

Activitat dins del cicle "Accions de pau en temps de guerra".

Trobada en obert

El carrer de les camèlies

2008-10-07T09:31:00.002+02:00

Tertúlia del club de lectura

El carrer de les camèlies de Mercè Rodoreda

Trobada: 26/09/2008
Valoració mitjana: 3.6 (6 màxim)

La tertúlia ha comptat amb la participació de Montserrat Vidiella, filòloga i professora d’IES, que ha aportat dades interessants sobre l’obra, tot destacant-ne alguns aspectes, com per exemple que sembla feta amb retalls, recordant una mica les novel·les per entregues.

Hem parlat de la personalitat de l’autora, Mercè Rodoreda i de com a través de la seva obra podem anar descobrint petites pinzellades autobiogràfiques: la infantesa al costat d’aquells que han recollit la protagonista de la novel·la ens porta a pensar en la infantesa de Rodoreda, al costat del seu avi , també en una casa amb jardí.

L’obra que hem llegit va aconseguir tots els premis que no havien estat atorgats a l’obra que l’ha feta famosa arreu del món “La plaça del diamant”. Així doncs va guanyar el Sant Jordi, 1966, el de la Crítica, 1967, i el Ramon Llull, 1969.

Referint-nos a l’obra que comentàvem, Montserrat Vidiella ens ha fet adonar del narcisisme de la protagonista i de l’aparició dels símbols recurrents en l’univers literari de l’escriptora: el jardí i les flors; el mirall o la flama. El personatge protagonista també ha incitat al debat per la seva incapacitat de mostrar emocions i sentiments, el seu bloqueig emocional; també de la seva aparentment volguda marginació, no oblidem que és una mantinguda i prostituta ocasional.

Voldria afegir que hi he trobat petites semblances amb “La plaça del diamant”: protagonista femenina, que recorda tot parlant la seva vida; també comparteix una època, la postguerra, temps de morts i de vençuts; la degradació de la protagonista, en aquest cas passant d’uns braços a uns altres, d’un home a un altre, en la recerca impossible del pare mai conegut o d’una felicitat que li resulta esquiva.

Hem acabat llegint en veu alta un fragment que ens ha semblat molt significatiu i aclaridor de la personalitat de Cecília C, protagonista d’ ”El carrer de les camèlies”.

Han assistit 16 persones, i la durada ha estat d’1 hora i 15 minuts.

Tretze tristos tràngols

2008-09-22T15:29:00.013+02:00

Sánchez Piñol, Albert: Tretze tristos tràngols

Aquesta és la darrera obra d’Albert Sánchez Piñol, escriptor que ha aconseguit un gran èxit amb les seves obres anteriors: La pell freda i Pandora al congo.

Com diu la solapa del llibre: ... tretze contes que estimulen la nostra imaginació. Tan sorprenents i diversos que, a més de la força narrativa de l’autor, només tenen en comú que són tretze, que són tristos i que els seus personatges passen tràngols”.

Si us van agradar les seves obres anteriors penso que no us decebrà perquè aquests contes contenen el millor de l’escriptor, segons el meu parer: fantasia, quotidianitat i humor barrejat d’ironia. M’han agradat especialment aquests 2 contes dels quals us transcric un petit tast:

“Tot el que li cal saber a una zebra per sobreviure a la sabana”
Durant milers i milers d’anys les zebres han transmès la seva saviesa a les seves filles. Cada generació ha perfeccionat l’anterior, les zebres ben ensenyades han prosperat, i s’han reproduït, i per això hi ha milions de zebres a la sabana...

“Només digues si encara m’estimes”
Ella es deia Marta i era rica, rossa, frívola i trivial. Era tan guapa que no podia tenir amigues: quan entrava en un saló totes les altres semblaven fregalls... Ell es deia Albert i era ben plantat com un xiprer. Alt, esvelt, elegant, un home d’aquells que ningú vol que sigui ric, perquè és preferible admirar un pobre esforçat que un ric privilegiat.

Las Mujeres, que escriben también son peligrosas

2008-08-01T14:47:00.002+02:00

Bollmann, Stefan: Las Mujeres, que escriben también son peligrosas

Aquest llibre ens proposa un repàs per la trajectòria d’algunes de les principals escriptores de la literatura universal. Des del segle XII fins a l’actualitat, des de Jane Austen a Irene Némirovsky. Están classificades per èpoques i a part d’un petit comentari sobre la seva personalitat i l’obra literària, hi trobem la reproducció d’una fotografia o d’un gravat.

La introducció d’Esther Tusquets, titulada: Las mujeres, la literatura y la peligrosidad, ens diu coses com:

"la literatura femenina no se considera una parte integrante de la literatura en general, al igual que la masculina... La obra de un escritor se lee y se juzga sin tener en cuenta su sexo; la obra de una mujer se lee y se juzga teniendo presentes su condición de mujer"

"Es posible que las mujeres situadas en una posición desventajosa, las mujeres a las que todo suele exigirnos un esfuerzo mayor, obligadas casi siempre a compaginar nuestro trabajo con la maternidad y el hogar, tentadas a menudo a renunciar a él, sujetas, aún hoy, a todo tipo de interrupciones, vivamos la condición de escritoras, nos enfrentemos al “abismo existencial de la escritura”, con mayores riesgos, es posible que vivamos más peligrosamente...”

Hi estaríeu d’acord?

El setè camió

2008-07-23T11:51:00.003+02:00

Montellà, Assumpta: El setè camió. El tresor perdut de la República

Es tracta d’una encertada barreja de ficció i realitat, alhora que un encertat exercici de recuperació històrica.

L’autora que s’ha especialitzat en treballs d’investigació sobre la guerra civil i les rutes de l’exili en parla en aquesta obra de “la mina de Negrín”, en realitat la mina Canta, explotació de talc situada a la Vajol; va ser expropiada l’any 1937 i convertida en un búnker, amb una gran cambra cuirassada, on es va guardar el tresor de la República: obres d’art del Museu del Prado, lingots d’or, joies i objectes religiosos.

El 4 de febrer de 1939, amb la guerra ja perduda i l’exèrcit de Franco gairebé a les portes s’ordena l’evacuació total, queden 7 camions que es dirigeixen a la frontera amb França. Sis camions aconseguiran passar la frontera, malgrat els intensos bombardejos i la gentada que intentava fugir, però el setè es va quedar atrapat ...

Voleu saber la resta de la història?

Una golosina

2008-07-03T13:38:00.003+02:00

Barbery, Muriel: Una golosina

L’autora que s’ha fet famosa amb “L'Elegància de l'eriçó” ens presenta aquesta obreta, que va ser el seu primer text de ficció i també el primer manuscrit que va enviar a les editorials.

A través dels ulls de tots aquells que el coneixen i que hi han mantingut un contacte proper i de vegades íntim coneixem al protagonista, el crític culinari més important del món. Ell sap que només li queda un dia de vida i busca un gust, no sap si de la infantesa o de l’adolescència, aquell sabor que està per damunt de tots els altres.

“Fue un deslumbramiento. Lo que atravesó la barrera de mis dientes no fue materia ni agua; simplemente una sustancia intermediaria que, de una había guardado la presencia, la consistencia que resiste a la nada y de la otra había adoptado la fluidez y una ternura milagrosas”.

Però en realitat el que busca potser és una altra cosa, perquè el sabor també va lligat moltes vegades amb el record de la persona que ens el va donar a provar, que ho va elaborar; amb els sentiments que teníem envers ella.

Si hagués de triar un capítol del llibre per recomanar-lo, triaria el de la Lotte, néta del protagonista que després d’una colla de reflexions sobre la seva família acaba dient:

“Se creen que los niños no saben nada. A veces uno se pregunta si los mayores han sido niños alguna vez”

El juego del ángel

2008-06-16T15:09:00.004+02:00

Carlos Ruíz Zafón: El juego del ángel

Finalment, després d’anys d’espera, arriba la nova obra de l’autor de “L’ombra del vent”.

He de dir-vos que, tot i que m’ha enganxat des de les primeres pàgines i l’he llegit amb voracitat, no l’he trobat tan interessant com el primer.

És cert que recupera la Barcelona convulsa de principis del segle XX, aquell màgic “Cementiri dels llibres oblidats” de la seva obra anterior i l’amor pels llibres i la lectura, així com l’univers gòtic i una mica morbós que ja és habitual en l’autor. Però aquesta vegada m’ha mancat una mica d’originalitat i de frescor; els llibres que guarden l’ànima de l’escriptor, el personatge misteriós que s’amaga darrera la careta d’un mecenes i la persecució d’una vida sinó eterna, si més duradora, m’han recordat a Lovecraft, i el llibre maleït (Necronomicon) i sobretot a l’obra de William Hjortsberg. “Cor d’àngel”, que va ser duta al cinema i interpretada per Robert De Niro.

El començament de l’obra és impagable:

“Un escritor nunca olvida la primera vez que acepta unas monedas o un elogio a cambio de una historia. Nunca olvida la primera vez que siente el dulce veneno de la vanidad en la sangre y cree que, si consigue que nadie descubra su falta de talento, el sueño de la literatura será capaz de poner techo sobre su cabeza, un plato caliente al final del día y lo que más anhela: su nombre impreso en un miserable pedazo de papel que seguramente vivirá más que él. Un escritor está condenado a recordar ese momento, porque para entonces ya está perdido y su alma tiene precio...

En parlem?

Imma Monsó : Tot un caràcter

2008-04-21T20:14:00.009+02:00

“Tot un caràcter”, l’obra que hem triat per llegir dintre del Club de lectura parla de les relacions de vegades tenses i conflictives que s’estableixen estre una mare i la seva filla petita, sempre amb una mena d’ humor que fa que tot sigui més planer o digerible.

La mare protagonista és tal i com especifica el títol “tot un caràcter”, una dona hiperactiva, enèrgica i d’una gran força però alhora molt contradictòria, sobretot en els seves opinions, cosa que pot “posar dels nervis” a qualsevol i més encara quan es tracta d’un fill. Malgrat tot això és un personatge atractiu, al qual no pots acabar d’odiar per la naturalitat amb què actua.

Recomanar-vos també la seva darrera obra “Un home de paraula”, relat autobiogràfic però també descripció del sentiment de l’amor i de la pèrdua. És un llibre d’una gran intensitat i gens melodramàtic tot i que explica la mort del company.

Notícia de la trobada publicada a la Revista Cambrils Diari Digital:

http://www.revistacambrils.com/index.php?c_noticia=5092

El secret de Christine Falls

2008-03-08T11:34:00.007+01:00

Benjamin Black: El secret de Christine Falls

Benjamin Black és el pseudònim de John Banville, nascut a Wexford el 1945, i autor de la novel·la “El mar” que va rebre el premi Man Booker.

Totes dues obres comparteixen el gust per les frases ben construïdes, la cura en el llenguatge, i sobretot els mateixos paisatges: els de la seva Irlanda natal. També els personatges semblen amarats de la mateixa profunda tristesa, venen d’un passat ple d’equivocacions i ferides que els ha deixat plens d’amargor i de desànim.

“No eren els morts allò que semblava inquietant a Quirke, sinó els vius. Quan va entrar al dipòsit molt després de la mitjanit i va veure Malachy Griffin, va notar un calfred a l’espinada que resultaria profètic, un tremolor dels tràngols que vindrien. Mal era al despatx de Quirke, assegut a l’escriptori. Quirke va aturar-se a la sala dels cossos...”

Voleu continuar llegint?

Les històries naturals

2008-03-04T09:11:00.006+01:00

Les històries naturals de Joan Perucho

Trobada: 27/02/2008

Valoració mitjana: 3.8 (6 màxim)

La tertúlia ha estat amena i interessant i ha comptat amb la participació de Neli Queral, que ha aportat dades interessants sobre l’obra, tot destacant-ne alguns aspectes, així com llegint alguns fragments.

Hem parlat de la personalitat de l’autor, Joan Perucho: novel·lista que resta fora dels corrents literaris dominants tant per apartar-se del realisme com pel seu caràcter imaginatiu. El 1948 entra en la carrera judicial i és titular durant molts anys del jutjat de Gandesa.

En el seu espai literari conviuen el passat històric amb la ciència, el natural i el sobrenatural, la raó i la màgia.. Demana als seus lectors un exercici de tolerància per seguir les combinacions entre el real i l’irreal, la història i la imaginació.

Referint-nos a l’obra que comentàvem: "Les històries naturals", dir que la seva trama bàsica parteix de la novel·la gòtica i especialment de "Drácula", de B. Stoker. La realitat històrica que ens presenta és precisa, ja que fa referències a la premsa de l’època; entitats, personatges concrets i els sotmet d’alguna manera a un tractament de ficció.

Han assistit 11 persones, i la durada ha estat d’1 hora i 15 minuts.

La noia de les taronges

2008-02-18T17:16:00.005+01:00

Jostein Gaarder: La noia de les taronges.

Nascut a Oslo el 1952 ha estat professor de filosofia durant 11 anys.
L’èxit mundial li va arribar amb “El món de Sofia”, que ha estat traduïda a 45 llengües i ha venut més de 16 milions d’exemplars.

Ha escrit nombrosos obres com “Vita brevis”, “El misteri de Nadal”, “Que hi ha algú”, et..
“La noia de les taronges” que us presento avui és una lectura absolutament recomanable per a totes les edats, perquè diverses generacions s’hi trobaran reflectides en les seves pàgines: adolescents, joves i adults en els seus rols com a fills, pares o avis.

El protagonista es diu Georg i té 15 anys. Viu amb la seva mare, el seu padrastre i la seva germana de 18 mesos. Un bon dia la seva àvia li porta una carta que el seu pare li va escriure abans de morir. És una carta que ha estat perduda durant molt de temps i que Georg rep amb cert escepticisme perquè a penes se’n recorda, del seu pare.

No sentiu curiositat per saber què li explica?

Àcid sulfúric

2008-01-22T11:46:00.001+01:00

Àcid sulfúric d'Amélie Nothomb

Trobada : 12/12/2007
Valoració mitjana: 2.87 (6 màxim)

Els integrants del club, aquest cop, gairebé s’han distribuït en 2 grups: aquells a qui ha agradat molt i aquells a qui ha desagradat profundament. L’estil de l’autora, de frases curtes però vocabulari ric potser és el que ha despertat més consens, però et tema ha desvetllat profundes controvèrsies, així com el seu tractament.

Quant a l’argument: en un país sense nom ni tampoc data cronològica, uns productors de televisió s’inventen un Reality que recrea tot l’horror dels caps de concentració nazi per a ús i consum dels televidents. Aquest fet ha estat vist per a uns com una metàfora que usa l’autora per explorar fins on pot arribar l’ésser humà i per altres com una banalització d’un fet real, històric i molt dolorós.

La tertúlia ha estat molt amena i participativa i ha comptat amb la presència de Raquel Lozano, que ha aportat dades poc conegudes sobre el funcionament dels mitjans de comunicació. Ha fet una presentació interessant sobre què són els Reality, què amaga l’excusa de l’audiència, i la responsabilitat moral de tots plegats..

Han assistit 16 persones, i la durada ha estat d’1 hora i 45 minuts.

Us agraden els contes?

2008-01-17T12:29:00.002+01:00

A mi és un gènere que sempre m’ha agradat per la seva concisió, per l’esforc que ha de fer l’escriptor per explicar-nos unes històries interessants i sobretot breus. En aquest temps de presses constants el fet de començar i acabar una història resulta interessant, sobretot quan llegeixes al vespre i no disposes de gaire estona.

Us recomano alguns títols que m’han agradat:

Woody Allen: Pura anarquía, i en concret el conte “Calistenia, urticaria, montaje final” m’han fet passar una bona estona i han posat un somriure al final d’un dia atrafegat.

Ramon Solsona: Cementiri de butxaca, és un altre llibre de relats plens d’humor, alguns cops bastant negre, i relacionats de diverses maneres amb la mort. Si hagués de triar-ne algun, us recomanaria: “La tomba de la dona que feia cursets”. Té només una pàgina, però és magnífic.

I com diuen en castellà “No hay dos sin tres” us proposo: Sergi Pàmies: Si menges una llimona sense fer ganyotes, que em sembla que encara està a les llistes de més venuts i que tot i les seves poques pàgines conté també grans encerts.

Ja em direu què us ha semblat la proposta!

Inquisitio

2008-01-08T10:46:00.002+01:00

INQUISITIO d'Aldred Bosch

Trobada: 30/11/2007

Valoració mitjana : 2.95 (6 màxim)

Els integrants del club han valorat bastant desfavorablement l’obra tot i pensar que conté aspectes interessants. Així doncs, destacaríem el perfil psicològic dels personatges, i en concret la seva psicologia moral, però la trama esotèrica la infantil·litza i la fa poc creïble. En general tothom ha opinat que volia dir massa coses, de massa gèneres diferents i això n’ha fet una obra poc reeixida. Ha agradat també el retrat que fa de la ciutat de València.

La tertúlia ha estat amena i interessant i ha comptat amb la participació de Margarita Mauri, que ha aportat dades interessants sobre la personalitat dels protagonistes, i ens ha fet pensar en possibles paral·lelismes entre personatges literaris, p.e. Llorenç Ramo versus Fermin de Pas. Hem acabat parlant de Moral social i de filòsofs grecs com Aristòtil i Sòcrates.

Han assistit 12 persones, i la durada ha estat d’1 hora i 45 minuts.

El retorn d'un clàssic

2008-01-03T12:52:00.002+01:00

Richard Matheson: Soy leyenda.

Nascut a Nova Jersey el 1926 està considerat com un dels millors escriptors de ciència ficció del segle XX.

Ha obtingut diversos premis, entre els quals: British Fantasy (1996); Horror Guild Award (2000); Retro Hugo (2001).

Ha escrit nombrosos guions de cine i televisió i la seva obra literària ha estat portada al cinema en diverses ocasions.

“Soy leyenda” és un clàssic del seu gènere; un relat torbador sobre la solitud i la por a la diferència. Tot i que d’una altra manera hi ha un relat “La pell freda”, d’A. Sánchez Piñol, que també aborda aquestes qüestions.

Aquesta novel·la ha estat portada al cinema en 3 ocasions: una protagonitzada per Vincent Price, l’any 1964; l’alta per Charlton Heston, el 1971, i la versió que està actualment a la cartellera. Esperem que aquest cop la versió cinematogràfica faci justícia a la novel·la i incideixi més en l’aspecte psicològic que en el terrorífic.

En parlem?

La última legión

2007-10-16T14:40:00.001+02:00

Aquest cap de setmana al cinema Municipal Rambla projecten “La última legión”, pel·lícula basada en una novel·la de Valerio Manfredi que porta el mateix títol.

L’acció se situa a les acaballes de l’Imperi Romà, quan ja existeix l’Imperi d’orient i el d’occident. Les lluites de poder així com la proximitat dels “bàrbars del nord” mouen una intriga plena de referències mitològiques i mítiques al voltant d’una espasa, que després serà coneguda com “Excalibur”.

Conceptes com l’honor, el deure i l’amor a la pàtria impregnen aquesta obra de manfredi, que no es troba entre les millors, però sí que és entretinguda i intenta mantenir un to èpic durant tot el relat.

La pel·lícula m’ha semblat un senzill relat d’aventures, entretingut però sense cap to èpic entre d’altres coses.

I vosaltres què en penseu?

Trobada del setembre

2007-09-26T11:48:00.000+02:00

Avís a tots : La trobada s'ajorna d'avui dimecres a divendres 28 a les 19.00 hores.

Tindrem la primera sessió del club de lectura després de l’estiu.

Ens trobarem per parlar del llibre "L’ombra d’Alí Beí” d’Albert Salvadó, amb CARLES ALCOY.

I coneixerem una mica més aquest personatge tan misteriós, els llibres de viatges, la importància dels mapes i dels descubridors...

T’agradaria formar part del club de lectura? Inscriu-te a la biblioteca.

Benvinguts al Club virtual

2007-08-17T19:21:00.000+02:00

Hola a tots!

Confio que tingueu unes vacances plenes de lectures, sense oblidar-nos dels "deures del setembre".

Des d'aquest bloc podem compartir les nostres opinions sobre tots aquells llibres que han passat per les nostres mans des del mes de juny quan vam tenir la darrera trobada.

Jo us recomano especialment "El conte número tretze" de Diane Setterfield, és un llibre escrit per una persona que estima els llibres i la literatura i que aconsegueix transmetre aquesta passió als seus lectors. Llegiu-la que us agradarà!

Recordeu que la propera trobada serà el 26 de setembre a les 19:00 hores per parlar d'Alí Bei.