Stieg Larsson: Els homes que no estimaven les dones
Ens trobem amb una novel·la de trama complexa: corrupció empresarial, finances poc clares, misteris familiars, relacions de poder, i presidint-ho tot l’anomenada “violència de gènere”.
Aquests ingredients fan que aquesta obra hagi estat llegida per més de quatre milions de persones i considerada com la millor novel·la negra de la dècada.
Els protagonistes principals són Mikael Blomkvist, periodista condemnat per difamació a causa d’un reportatge, i Lisbeth Salander, una hacker independent i asocial en lluita permanent contra la injustícia i amb una sòrdida història al darrera. Tots dos es veuran involucrats en una història que presenta el costat fosc de la aparentment modèlica societat sueca, on tenen lloc les més diverses abjeccions.
La força d’aquests dos personatges i la seva capacitat per connectar amb tot tipus de públics, des dels joves fins als adults, explicaria bona part del seu èxit, però seríem injustos si no féssim esment de l’habilitat narrativa de l’autor que manté amb solvència diferents línies d’acció sense que perdem els fil narratiu ni l’interès per tot allò que ens explica.
Si us ha agradat podeu continuar amb el 2n llibre de la trilogia, que també porta un títol ben curiós: La noia que somiava amb un llumí i un bidó de gasolina. En aquest la protagonista absoluta és la Lisbeth i la seva història, sense perdre de vista la crítica social.
Estic esperant a llegir els vostres comentaris. Us ha agradat tant com a mi?
4 comentaris:
El club Larsson.
Xavi Ayén. La vanguardia. (19-11-2008)
Puedo dar fe de que, en las frías montañas del norte de Suecia, una de las más eficaces maneras de romper el hielo con sus taciturnos moradores (que, por supuesto, no hablan inglés) es pronunciar el nombre de Larsson, Stieg Larsson. Si el viajero va acompañado (como era mi caso) del padre del héroe, el viejo sindicalista Erland, no podrá evitar que sus huraños habitantes se transformen en acogedores anfitriones. Semejante orgullo identifica a los pobladores de la Suecia profunda como miembros del club Larsson, un club que se expande por medio mundo y que, en España, ha seducido a personas como el entrenador del Barça, Pep Guardiola (que, al cierre de esta edición, estaba enfrascado en el primer volumen) o el cineasta Pedro Almodóvar.
Para el novelista Luis Sepúlveda, el primer volumen de Millennium “es una historia contundente,fresca, maciza. Larsson apostó por un lenguaje absolutamente nuevo. Para mí, es gran literatura. Todo es impecable, el tratamiento de los personajes, la identificación con ellos o eso tan difícil de conseguir que se llama dar la biografía entre líneas de los protagonistas”.
El policía y novelista José Luis Romero (cabo de la Guardia Urbana de Barcelona) confiesa que devoró Los hombres que no amaban a las mujeres “en 72 horas, el tiempo que como máximo puede durar la detención de una persona. En esos tres días y tres noches he viajado a Suecia, he compartido opiniones con el protagonista, he sospechado de todo el mundo, he sufrido por él y con él, he memorizado nombres impronunciables y me he enamorado de las mujeres del libro”.
Andreu Martín destaca “su ironía, comocuando Lisbeth se desnuda ante Mikael y le dice: ‘Si te consideras demasiado viejo ve a dormir a la cama plegable’”. El librero Paco Camarasa señala que “hace un homenaje a los grandes de la novela negra. El primero recrea la estructura clásica de la habitación cerrada –aunque sea una isla–, a lo Agatha Christie. Y el segundo va a explorar y reinventar otro paradigma del género. El Sherlock Holmes de hoy es Mikael Blomkvist, y todo con un fondo de denuncia del sistema político-judicial. Le hubiera gustado a Vázquez Montalbán”.
Michael Connelly afirma que Los hombres que no amaban... “es una novela impactante. Justo cuando estaba pensando que no había nada nuevo en el horizonte, apareció Larsson con esta historia maravillosamente única”. Michael Ondaatje opina que “el libro es un thriller político y periodístico fresco pero también íntimo y moral. Apesar de su parte oscura, Larsson ha escrito una fiesta, con personajes imposibles de olvidar”. La lista de fans es más amplia: Harlan Coben, Val McDermid, etcétera.
Hi ha un consell a la contraportada del llibre, que fa incidència a l'avidesa amb que es pot llegir. Verdaderament té raó és d'allò més intrigant, no pots deixar-lo.
Si més no, encara que es diu que la realitat pot superar la ficció, hi ha trossos de la novel.la que poden semblar poc creïbles
Rosa Mª.
Es un llibre que enganxa, la cual cosa es per a mi molt important. Els personatges son poc creibles ja que les situacions en que es desenvolupa la seva vida quotidiana no son típiques. La noia protagonista es quasi bé una haker de la informàtica,cosa que si es així com ens poden manipular en la vida real, fa por. Peró en conjunt la historia es àgil, ben treballada amb molta intriga, quasi bé un joc , en fí , un 10. Ja he encarrega la del bidó i el llumí. Montse Valles
he llegit la continuació: "la noia que somiava amb un llumí i bidó de gasolina" i m'ha agradat encara més. La història és molt més dura i ens ensenya que totes les societats per més modernes i avançades que siguin tenen unes clavegueres on flueix el més brut i pudent de cadascuna. No és gens estrany que la Lisbet tingui aquesta personalitat tan asocial amb tot el que li ha passat, encara està massa bé! Estic esperant amb candeletes el tercer! RM
Publica un comentari a l'entrada