Imatge extreta de Flickr
Avui, 12 de març de 2010, ens ha deixat Miguel Delibes, el darrer referent de les lletres castellanes del segle XX.
El seu llegat literari està marcat pel seu interès per la desigualtat social i el contrast entre la vida rural i urbana, així com per la riquesa i precisió del seu llenguatge.
Va obtenir molts premis al llarg de la seva vida literària, tot i que el Nobel se li va resistir:
1947. Premi Nadal per La sombra del ciprés es alargada
1955. Premi nacional de Literatura per Diario de un cazador
1962. Premi de la crítica per Las ratas
1978. Premi Pablo Iglesias per El disputado voto del señor Cayo
1982. Premi Príncipe de Asturias, compartit amb Gonzalo Torrente Ballester
1987. Premi ciutat de Barcelona per Madera de héroe
1998. Premi Nacional de narrativa per El hereje
La seva obra està marcada per dades i experiències autobiogràfiques, així a Señora de rojo sobre fondo gris, revisita la mort de la seva esposa, fet que va marcar profundament la seva trajectòria creativa ja que era un home apegat al concepte tradicional de família. Després d’enviudar ja no va tornar a ser el mateix i la solitud el va anar envaint, tal i com confessà en alguna entrevista: «Yo escribía para ella. Y cuando faltó su juicio, me faltó la referencia». «Con su sola presencia, aligeraba la pesadumbre del vivir»
D’entre la seva obra us voldria destacar especialment: Señora de rojo sobre fondo gris, on el marit, ara vidu, recorda la seva vida en comú. És tracta d’una de les històries d’amor més commovedores que he llegit perquè sense caure en la sensibleria evoca l’enyorança pels moments compartits i el dolor per la pèrdua.
A continuació en teniu un tastet:
“Siempre admiré en ella su determinación, ese saber lo que quería, su manera de afrontar las cosas, aunque a veces, como en este caso, le desagradasen el papeleo y los oficialismos. todavía parece que la estoy viendo, a la mañana siguiente, sentada en la estera del refugio, el vaso de zumo de naranja con que se desayunaba sobre un tajuelo, divertida de mi desorientación, su pequeña cabeza morena coronando su delgado cuello, firme y fragilísimo...”
També la seva darrera novel.la El hereje per la crítica de la intransigència que van patir aquelles persones que van ser cremades, empresonades o condemnades a galeres només per diferir de la religió dominant. tot i està situada en un context històric, la reflexió continua sent ben actual.
A continuació en teniu un tastet:
“Desde lo alto del borrico, Cipriano divisó las hileras de palos, las cargas de leña, a la vera, las escalerillas, las argollas para amarrar a los reos, las nerviosas idas y venidas de guardas y verdugos al pie. La multitud apiñada prorrumpió en gran vocerío al ver llegar a los primeros borriquillos. y al oír sus gritos, los que entretenían la espera a alguna distancia echaron a correr desalados hacia los postes más próximos.”
Per saber-ne més:
3 comentaris:
Justament llegia aquests dies "Señora de rojo sobre fondo gris".
El mateix dia 12, quan ja vivia els últims dies de la protagonista, com una llum que s'apaga cap a l'inevitable, amb aquella tristesa que destila el record del personatge que ho narra, en un moment que consulto la wikipedia per saber més de l'autor, em surt la notícia de la seva mort.
Em va recordar "un home de paraula" de la Imma Monsó.
Son personatges, que amb referències autobiogràfiques o no, viuen, moren i es recorden,i es toquen de manera autèntica.
M.Elisa
"El hereje" es el último libro que leí de Delibes. ¡Qué bueno! Todo un gozo leerlo, recomendable de verdad.
Hasta siempre Sr Miguel
Angeles
Delibes el conec de joveneta, de quan vaig llegir "Diario de un cazador". Després n'he llegit alguns més i sempre els he trobat gustosos, és a dir, llibres que t'enganxen. Quina diferència amb tant d'intel·lectualot que ens vol fer empassar pàgines indigestes a força d'arguments amb poca substància. Era un mestre, sí, i res a veure amb algun Nobel que vivia de la rifeta.
Publica un comentari a l'entrada