El falsari, de Toni Orensanz
Toni Orensanz, periodista i escriptor, compta amb un ampli ventall d’obres publicades, de gèneres i temàtiques ben diverses. La seva obra més coneguda ha estat L’òmnibus de la mort. Parada Falset, treball d’investigació històrica sobre l’actuació de la Brigada de la mort, que va sembrar el terror per la demarcació de Tarragona i la Franja, a l’Aragó.
El falsari consta de 17 històries, no gaire extenses, una podríem dir que és un microrelat, escrites amb un estil directe i proper, ambientades al Priorat, però que són perfectament extrapolables a qualsevol dels pobles de la nostra geografia, quan el món rural predominava sobre el món urbà, i amb una llengua que defuig voluntàriament el català estàndard per oferir variants dialectals com l’ús de l’article LO o d’alguna frase feta com “abans quan antes” per referir-se a fa molts d’anys.
Una altra de les particularitats del llibre és que ens permet, sobretot a la gent de mitjana edat, reconstruir imatges de la nostra infantesa: aquells vespres d’estiu amb la gent asseguda a la fresca, explicant històries i parlant una mica de tot; la canalla jugant i escoltant aquelles contalles divertides o terribles que comentaven els grans i que tant es podien referir a un renom com a un fet real; en fi la vida quotidiana en un món rural quan encara la força motriu depenia d’uns animals i no d’unes màquines, amb la canalla jugant pels carrers sense massa perills, etc.
El falsari consta de 17 històries, no gaire extenses, una podríem dir que és un microrelat, escrites amb un estil directe i proper, ambientades al Priorat, però que són perfectament extrapolables a qualsevol dels pobles de la nostra geografia, quan el món rural predominava sobre el món urbà, i amb una llengua que defuig voluntàriament el català estàndard per oferir variants dialectals com l’ús de l’article LO o d’alguna frase feta com “abans quan antes” per referir-se a fa molts d’anys.
Una altra de les particularitats del llibre és que ens permet, sobretot a la gent de mitjana edat, reconstruir imatges de la nostra infantesa: aquells vespres d’estiu amb la gent asseguda a la fresca, explicant històries i parlant una mica de tot; la canalla jugant i escoltant aquelles contalles divertides o terribles que comentaven els grans i que tant es podien referir a un renom com a un fet real; en fi la vida quotidiana en un món rural quan encara la força motriu depenia d’uns animals i no d’unes màquines, amb la canalla jugant pels carrers sense massa perills, etc.
M’he divertit llegint El falsari i he pensat que li havia d’agrair, a l’autor, aquesta reconstrucció, en clau de conte, de totes aquestes històries nascudes d’una contalla en veu alta, que actua també com la “magdalena de Proust” evocant un món i unes persones que formen part del nostre ideari col·lectiu.
A continuació en teniu un tastet, l’inici de la història que porta per títol Enric Soldevila, Brillando:
“Aquell 20 de desembre de 1973, l’alcalde li havia encarregat a l’Enric de fer un remendo a l’escorxador. Consistia, simplement, a donar un parell de paletades de ciment a una paret tan crostaparada que amenaçava de tornar-se translúcida. L’Enric Brillando era, en aquell moment, l’home orquestra que necessita tot poble petit, una espècie de mercenari municipal sempre disposat, malgrat los cagos, a afrontar qualsevol encàrrec que se li fes i, si fa o no fa, preparat per superar qualsevol entrebanc que se li presentés en lo dia a dia, suma dels capricis del destí i de les autoritats competents.”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada