divendres, 23 d’abril del 2010

Recomanacions de Sant Jordi

La maleta sarda, de Margarida Aritzeta
Margarida Aritzeta és una escriptora nascuda a Valls, professora de la URV i per tant molt vinculada al nostre territori. Ha obtingut diversos premis i enguany ha publicat La maleta sarda, novel·la d’intriga al voltant de la compravenda de llibres antics. Recomanable per a tots els amants dels llibres i els misteris que s’hi amaguen.

Els convidats, d’Emili Teixidor
Emili Teixidor sempre és una garantia quan es tracta de llibres. És un autor de prestigi reconegut que amb aquesta darrera obra, Els convidats, torna al món de després de la guerra civil, que ja havia recreat en una obra anterior, Pa negre. En aquest cas a partir d’una celebració familiar i d’un terrible accident entrem en contacte amb uns temps difícils, els de la postguerra.

Bulevard dels Francesos, de Ferran Torrent
Ferran Torrent és un dels escriptors més populars de la nostra literatura, que ha vist portades al cinema diverses obres. Enguany publica Bulevard dels francesos, situada a la València dels anys 60 i amb diverses línies argumentals: intrigues polítiques, la mort d’una rica hereva, i tot de personatges que intenten sobreviure sense perdre la dignitat.

Feliç Sant Jordi!

dijous, 15 d’abril del 2010

El falsari, de Toni Orensanz





El falsari, de Toni Orensanz

Toni Orensanz, periodista i escriptor, compta amb un ampli ventall d’obres publicades, de gèneres i temàtiques ben diverses. La seva obra més coneguda ha estat L’òmnibus de la mort. Parada Falset, treball d’investigació històrica sobre l’actuació de la Brigada de la mort, que va sembrar el terror per la demarcació de Tarragona i la Franja, a l’Aragó.

El falsari consta de 17 històries, no gaire extenses, una podríem dir que és un microrelat, escrites amb un estil directe i proper, ambientades al Priorat, però que són perfectament extrapolables a qualsevol dels pobles de la nostra geografia, quan el món rural predominava sobre el món urbà, i amb una llengua que defuig voluntàriament el català estàndard per oferir variants dialectals com l’ús de l’article LO o d’alguna frase feta com “abans quan antes” per referir-se a fa molts d’anys.

Una altra de les particularitats del llibre és que ens permet, sobretot a la gent de mitjana edat, reconstruir imatges de la nostra infantesa: aquells vespres d’estiu amb la gent asseguda a la fresca, explicant històries i parlant una mica de tot; la canalla jugant i escoltant aquelles contalles divertides o terribles que comentaven els grans i que tant es podien referir a un renom com a un fet real; en fi la vida quotidiana en un món rural quan encara la força motriu depenia d’uns animals i no d’unes màquines, amb la canalla jugant pels carrers sense massa perills, etc.


M’he divertit llegint El falsari i he pensat que li havia d’agrair, a l’autor, aquesta reconstrucció, en clau de conte, de totes aquestes històries nascudes d’una contalla en veu alta, que actua també com la “magdalena de Proust” evocant un món i unes persones que formen part del nostre ideari col·lectiu.

A continuació en teniu un tastet, l’inici de la història que porta per títol Enric Soldevila, Brillando:


“Aquell 20 de desembre de 1973, l’alcalde li havia encarregat a l’Enric de fer un remendo a l’escorxador. Consistia, simplement, a donar un parell de paletades de ciment a una paret tan crostaparada que amenaçava de tornar-se translúcida. L’Enric Brillando era, en aquell moment, l’home orquestra que necessita tot poble petit, una espècie de mercenari municipal sempre disposat, malgrat los cagos, a afrontar qualsevol encàrrec que se li fes i, si fa o no fa, preparat per superar qualsevol entrebanc que se li presentés en lo dia a dia, suma dels capricis del destí i de les autoritats competents.”

dimecres, 7 d’abril del 2010

La industrialització a Catalunya



Sierra i Fabra, J.: La pell de la revolta. Barcelona: Columna, 2005

Jordi Sierra i Fabra és autor d’una obra ingent, més de 300 títols, molts dels quals pertanyen a la categoria de literatura infantil i juvenil. Ha estat traduït a nombrosos idiomes i figura en els programes escolars de Catalunya, Espanya. Té també molts premis literaris: Columna jove, Gran angular, etc. i el 2007 el Premi nacional de literatura infantil i juvenil, atorgat pel Ministeri de cultura.
La pell de la revolta s'inicia el 23 de febrer de 1905 a la Colònia Güell, quan un nen d‘onze anys cau en un dipòsit de tint bullint i enllaça amb la Setmana Tràgica de Barcelona, molt poc després, en una història, amb molts personatges i ritme trepidant.

L’eix argumental el constitueix la vida d’una família obrera, els Vidal, formada pels pares i 4 fills, dels quals els 2 petits emigraran a Barcelona i allà es veuran implicats en les lluites obreres de començament dels segle XX, quan Barcelona era coneguda com “la ciutat de les bombes” i els pistolers passejaven per les Rambles. Així doncs, Barcelona, es convertirà en l’altra protagonista d’aquesta història que retrata la societat catalana de l’època amb les seves pors i les seves inquietuds.

A continuació en teniu un tastet:

“Les coses no canvien soles, fill; se’ls ha de donar una empenteta. La història de la humanitat no hauria patit aquesta evolució constant que ens ha marcat si algunes persones, gairebé sempre escasses, solitàries, que en alguns casos van ser tractades de boges, no haguessin pres la iniciativa amb els seus actes. Aquest serà un segle de grans i profunds canvis: un segle de guerres revolucionàries de lluita per la igualtat; el segle de les màquines i de la industrialització plena.”

Per saber-ne més:

La industrialització a Catalunya



Alcántara, Sílvia: Olor de colònia. Barcelona: Edicions de 1984, 2009

Sílvia Alcántara, nascuda a Puig-reig i resident a Terrassa ha estat una de les sorpreses literàries del Sant Jordi passat i porta més de mig any a la llista del més venuts. Als anys 90 va començar la seva formació com a escriptora, primer aprenent tècniques literàries a l’Aula de Lletres de Barcelona i posteriorment a l’ l’Ateneu Barcelonès.

La història narra les relacions entre els habitants d’una colònia tèxtil de la conca del Llobregat, a la Catalunya dels anys 50, i atrapa al lector des de la primera pàgina, ja que conté elements com el misteri, l’amor, l’amistat o la resignació.

També dóna a conèixer el paper que jugaven l’església o l’escola en aquest context històric i com influïen en la vida quotidiana de les persones i en les seves relacions i expectatives.

El retrat dels personatges està fet amb nitidesa i concisió, amb un llenguatge aparentment planer i senzill, ple d’imatges molt ben trobades i de comparacions sorprenents.

A continuació en teniu un tastet:

“I contemplà els mobles de caoba que els havien regalat els pares pel casament…Almenys això s’ho podria endur. Era seu. Va treure el cap a l’habitació de la canalla. Allà, tret d’un armari de paret, també era tot seu. Va passar de llarg per davant de la de la mare. El menjador li donaria més feina. La taula, les cadires i el bufet eren de casa, de tota la vida, però les dues butaques, la llibreria que ocupava tot un pany de paret, la tableta amb la ràdio; ai, senyor, la ràdio; tot això, ho haurien de deixar; era de l’amo”

Enllaços recomanats:

divendres, 12 de març del 2010

Adéu a un mestre!



Imatge extreta de Flickr

Avui, 12 de març de 2010, ens ha deixat Miguel Delibes, el darrer referent de les lletres castellanes del segle XX.

El seu llegat literari està marcat pel seu interès per la desigualtat social i el contrast entre la vida rural i urbana, així com per la riquesa i precisió del seu llenguatge.

Va obtenir molts premis al llarg de la seva vida literària, tot i que el Nobel se li va resistir:
1947. Premi Nadal per La sombra del ciprés es alargada
1955. Premi nacional de Literatura per Diario de un cazador
1962. Premi de la crítica per Las ratas
1978. Premi Pablo Iglesias per El disputado voto del señor Cayo
1982. Premi Príncipe de Asturias, compartit amb Gonzalo Torrente Ballester
1987. Premi ciutat de Barcelona per Madera de héroe
1998. Premi Nacional de narrativa per El hereje

La seva obra està marcada per dades i experiències autobiogràfiques, així a Señora de rojo sobre fondo gris, revisita la mort de la seva esposa, fet que va marcar profundament la seva trajectòria creativa ja que era un home apegat al concepte tradicional de família. Després d’enviudar ja no va tornar a ser el mateix i la solitud el va anar envaint, tal i com confessà en alguna entrevista: «Yo escribía para ella. Y cuando faltó su juicio, me faltó la referencia». «Con su sola presencia, aligeraba la pesadumbre del vivir»

D’entre la seva obra us voldria destacar especialment: Señora de rojo sobre fondo gris, on el marit, ara vidu, recorda la seva vida en comú. És tracta d’una de les històries d’amor més commovedores que he llegit perquè sense caure en la sensibleria evoca l’enyorança pels moments compartits i el dolor per la pèrdua.
A continuació en teniu un tastet:

“Siempre admiré en ella su determinación, ese saber lo que quería, su manera de afrontar las cosas, aunque a veces, como en este caso, le desagradasen el papeleo y los oficialismos. todavía parece que la estoy viendo, a la mañana siguiente, sentada en la estera del refugio, el vaso de zumo de naranja con que se desayunaba sobre un tajuelo, divertida de mi desorientación, su pequeña cabeza morena coronando su delgado cuello, firme y fragilísimo...”


També la seva darrera novel.la El hereje per la crítica de la intransigència que van patir aquelles persones que van ser cremades, empresonades o condemnades a galeres només per diferir de la religió dominant. tot i està situada en un context històric, la reflexió continua sent ben actual.
A continuació en teniu un tastet:

“Desde lo alto del borrico, Cipriano divisó las hileras de palos, las cargas de leña, a la vera, las escalerillas, las argollas para amarrar a los reos, las nerviosas idas y venidas de guardas y verdugos al pie. La multitud apiñada prorrumpió en gran vocerío al ver llegar a los primeros borriquillos. y al oír sus gritos, los que entretenían la espera a alguna distancia echaron a correr desalados hacia los postes más próximos.”

Per saber-ne més:

dilluns, 8 de març del 2010

Kafka a la platja


Tertúlia del club de lectura

Kafka a la platja, d’Haruki Murakami
Trobada: 26/02/2010
Valoració mitjana: 4.5 (6 màxim)

La tertúlia ha comptat amb la participació de Natalia Zarco( Llicenciada en Art, correctora d’estil i coordinadora editorial) que treballa com a llibretera a Cambrils, i col·labora amb recomanacions literàries a http://www.calidoscopio.net/2009/08Noviembre/Letras04.html

Després d’una introducció a la biografia i l’obra d’Haruki Murakami i a la literatura contemporània japonesa amb la presentació d’altres autors com Banana Yoshimoto i la seva obra Kitchen, hem començat a parlar de la novel·la Kafka a la platja.

A tall de curiositat explicar que el nom de Kafka no fa referència a l’escriptor sinó al nom del Corb, l’ocell, en txec; recordem que a la novel·la hi ha un personatge anomenat Corb i que en diverses mitologies el corb és el missatger entre els dos móns, el real i l’oníric.

Els assistents han coincidit a l’hora de destacar la frescor de la narrativa de Murakami així com la seva capacitat per connectar amb el lector. També en el fet que tot i estar ambientada al Japó, aquest fet no tingui gens de transcendència ja que els sentiments, les emocions i les històries que ens presenta podrien estar situades a qualsevol lloc del món.

Han agradat també les descripcions, acurades i completes, gairebé cinematogràfiques; la presentació del conscient i l’inconscient en una barreja perfecta i les històries paral·leles que s’alternen i es troben en un únic moment gairebé com la clau que s’acosta al pany.

Hem llegit diversos fragments, entre els quals no em puc resistir a reproduir el que fa referència a la Biblioteca Komura per raons òbvies. Aquí el teniu:

“Entro a la sala on hi ha els llibres, alta i espaiosa, i em passejo entre les prestatgeries buscant-hi algun llibre interessant. Al sostre hi ha unes quantes bigues gruixudes i imponents. Els raigs de sol de primers d’estiu entren per la finestra oberta. També m’arriba el cant dels ocells que s’apleguen al jardí. Tal com m’ha dit l’Oshima, a les primeres prestatgeries bàsicament hi ha llibres de poesia. .. En obrir-los, gairebé tot els llibres fan olor d’un altre temps. L’olor especial de tot el coneixement i de totes les emocions que han estat tant de temps dormint tranquil·lament entre les cobertes. Vaig agafant llibres i, després de fullejar-los i ensumar-los, els torno a la prestatgeria.”
Durant la conversa Natalia ha recomanat Ada o el Ardor, de Nabokov, perquè també barreja l’espai i el temps; Leviatán, d’Auster, perquè comparteix estil amb Murakami.

Han assistit 16 persones, i la durada ha estat d’1 hora i 15 minuts

Enllaços recomanats:

divendres, 26 de febrer del 2010

Clàssic recomanat


Rhys, Jean. El ancho mar de los Sargazos. Barcelona: Lumen, 2009

Rhys, Jean. L'Ampla mar dels Sargassos. Barcelona: Edicions 62, 2007


Jean Rhys, pseudònim d’ Ellen Gwendolen Rees Williams, va naixer a Roseau, Illa Dominicana, el 24 de Agosto de 1890, filla de pare gal·lès i de mare criolla.

En iniciar l’adolescència va ser enviada a Anglaterra per a completar la seva educació, però després de la mort del seu pare es van iniciar un seguit de problemes econòmics, que la van obligar a buscar la manera de sobreviure per ella mateixa.

Va viatjar constantment per Europa exercint diversos oficis i el 1966 va publicar la que ha estat considerada la seva millor novel·la: L’ampla mar dels sargassos, amb la que va guanyar el premi WH Smith Literary Award

Va morir a Exeter el 14 de maig de 1979.

L’ampla mar dels sargassos ens convida a fer un joc metaliterari: saber qui s’amaga darrera la personalitat de la dona boja de Rochester, protagonista masculí de Jane Eyre, la novel·la de Charlotte Brontë.

Podríem dir que la novel·la està estructurada en 3 parts:

La 1a on Antoinette, aquella dona boja que una nit incendia l’habitació on dorm el seu marit, narra en primera persona la seva vida, la seva enyorança de la terra natal, el seu matrimoni concertat, i la pèrdua del seu paradís.
La 2a on Rochester explica el seu trasllat a les Antilles, en condició de fill i germà repudiat, i la seva incomprensió del món que l’envolta.
Finalment retrobem Antoinette, tancada a Thornfield Hall, boja i frustrada per la pèrdua de tot allò que ha estimat.

Es tracta d’una història de poques pàgines, però plenes d’una sensibilitat exquisida i d’una gran intensitat, ja que l’autora ens fa compartir la fragilitat, el desempar i la soledat dels seus protagonistes.
A continuació en teniu un tastet:


“Había soñado que me enterraban vivo y al despertar persistía la sensación de asfixia. Noté que tenía algo en la boca; cabello, con un olor muy fuerte y dulce. Lo aparté, pero seguía sin poder respirar. Cerré los ojos y permanecí inmóvil unos segundos. Al abrir los ojos ví las velas consumidas sobre aquel abominable tocador y entonces supe dónde me encontraba”


Enllaços recomanats:

• http://www.lecturalia.com/autor/5352/jean-rhys

• http://www.papelenblanco.com/escritores/lumen-recupera-la-obra-de-jean-rhys-con-dos-publicaciones-simultaneas

• http://www.blogger.com/•http://bruto.muzaidin.com/2005/wide-sargasso-sea-1966-jean-rhys/