dimecres, 12 de novembre del 2008

Siempre quise bailar como el negro de Boney M.


Romero, José Luis: Siempre quise bailar como el negro de Boney M.

Aquesta obra de títol curiós i impactant és la primera novel·la de José Luís Romero, policia local de Barcelona en actiu, que se’ns revela com escriptor de novel·la negra. La seva feina diària li aporta un coneixement prou profund de la Barcelona més desconeguda i més allunyada de les postals de disseny que ofereixen d’altres espectadors de la ciutat com per exemple Woody Allen.

Com tota novel·la de gènere negre hi trobem una barreja de realisme social, corrupció, lluita de classes, “dona fatal” i com a protagonista un detectiu privat, que abans va pertànyer a la guàrdia civil, desencisat i complex, però honest.

Té un estil força cinematogràfic, un llenguatge planer i una interessant dosi d’humor negre, que fa èmfasi en les contradiccions de la nostra societat especialment en la manca de moral, o de valors, i l’excessiva preocupació per aconseguir béns materials.

Per acabar us transcric un petit tast de l’obra, esperant que us animeu a llegir-la:

“... En una ciudad tan populosa y cosmopolita como Barcelona en cualquier lugar hay broncas, en cualquier momento se comenten asaltos o te topas con borrachos al volante. Y la noche es otro país con otro idioma, donde predomina la palabra gruesa, el gesto seco y donde campan a sus anchas los pirados que se dedican a incendiar coches y contenedores para divertirse. A esas horas el peligro y la violencia aumentan exponencialmente, sobre todo en el centro. Por algo Las Ramblas se encuentra en el ranking de las diez calles más peligrosas del mundo...”


dimarts, 21 d’octubre del 2008

Cardenal Vidal i Barraquer



Divendres 24, a les 19.30 hores
TROBADA DEL CLUB DE LECTURA ADULT

Dedicada al Cardenal Vidal i Barraquer i amb la col·laboració de Mossèn Raventós i Margarita Mauri.

Les lectures que es comentaran seran: "Francesc Vidal i Barraquer" de Mossèn Raventós i "El pensament del Cardenal Vidal i Barraquer" de Margarita Mauri.

Activitat dins del cicle "Accions de pau en temps de guerra".

Trobada en obert

dimarts, 7 d’octubre del 2008

El carrer de les camèlies

Tertúlia del club de lectura

El carrer de les camèlies de Mercè Rodoreda
Trobada: 26/09/2008
Valoració mitjana: 3.6 (6 màxim)


La tertúlia ha comptat amb la participació de Montserrat Vidiella, filòloga i professora d’IES, que ha aportat dades interessants sobre l’obra, tot destacant-ne alguns aspectes, com per exemple que sembla feta amb retalls, recordant una mica les novel·les per entregues.

Hem parlat de la personalitat de l’autora, Mercè Rodoreda i de com a través de la seva obra podem anar descobrint petites pinzellades autobiogràfiques: la infantesa al costat d’aquells que han recollit la protagonista de la novel·la ens porta a pensar en la infantesa de Rodoreda, al costat del seu avi , també en una casa amb jardí.

L’obra que hem llegit va aconseguir tots els premis que no havien estat atorgats a l’obra que l’ha feta famosa arreu del món “La plaça del diamant”. Així doncs va guanyar el Sant Jordi, 1966, el de la Crítica, 1967, i el Ramon Llull, 1969.

Referint-nos a l’obra que comentàvem, Montserrat Vidiella ens ha fet adonar del narcisisme de la protagonista i de l’aparició dels símbols recurrents en l’univers literari de l’escriptora: el jardí i les flors; el mirall o la flama. El personatge protagonista també ha incitat al debat per la seva incapacitat de mostrar emocions i sentiments, el seu bloqueig emocional; també de la seva aparentment volguda marginació, no oblidem que és una mantinguda i prostituta ocasional.

Voldria afegir que hi he trobat petites semblances amb “La plaça del diamant”: protagonista femenina, que recorda tot parlant la seva vida; també comparteix una època, la postguerra, temps de morts i de vençuts; la degradació de la protagonista, en aquest cas passant d’uns braços a uns altres, d’un home a un altre, en la recerca impossible del pare mai conegut o d’una felicitat que li resulta esquiva.

Hem acabat llegint en veu alta un fragment que ens ha semblat molt significatiu i aclaridor de la personalitat de Cecília C, protagonista d’ ”El carrer de les camèlies”.

Han assistit 16 persones, i la durada ha estat d’1 hora i 15 minuts.

dilluns, 22 de setembre del 2008

Tretze tristos tràngols


Sánchez Piñol, Albert: Tretze tristos tràngols


Aquesta és la darrera obra d’Albert Sánchez Piñol, escriptor que ha aconseguit un gran èxit amb les seves obres anteriors: La pell freda i Pandora al congo.

Com diu la solapa del llibre: ... tretze contes que estimulen la nostra imaginació. Tan sorprenents i diversos que, a més de la força narrativa de l’autor, només tenen en comú que són tretze, que són tristos i que els seus personatges passen tràngols”.

Si us van agradar les seves obres anteriors penso que no us decebrà perquè aquests contes contenen el millor de l’escriptor, segons el meu parer: fantasia, quotidianitat i humor barrejat d’ironia. M’han agradat especialment aquests 2 contes dels quals us transcric un petit tast:

“Tot el que li cal saber a una zebra per sobreviure a la sabana”

Durant milers i milers d’anys les zebres han transmès la seva saviesa a les seves filles. Cada generació ha perfeccionat l’anterior, les zebres ben ensenyades han prosperat, i s’han reproduït, i per això hi ha milions de zebres a la sabana...


“Només digues si encara m’estimes”
Ella es deia Marta i era rica, rossa, frívola i trivial. Era tan guapa que no podia tenir amigues: quan entrava en un saló totes les altres semblaven fregalls... Ell es deia Albert i era ben plantat com un xiprer. Alt, esvelt, elegant, un home d’aquells que ningú vol que sigui ric, perquè és preferible admirar un pobre esforçat que un ric privilegiat.

divendres, 1 d’agost del 2008

Las Mujeres, que escriben también son peligrosas

Bollmann, Stefan: Las Mujeres, que escriben también son peligrosas


Aquest llibre ens proposa un repàs per la trajectòria d’algunes de les principals escriptores de la literatura universal. Des del segle XII fins a l’actualitat, des de Jane Austen a Irene Némirovsky. Están classificades per èpoques i a part d’un petit comentari sobre la seva personalitat i l’obra literària, hi trobem la reproducció d’una fotografia o d’un gravat.

La introducció d’Esther Tusquets, titulada: Las mujeres, la literatura y la peligrosidad, ens diu coses com:

"la literatura femenina no se considera una parte integrante de la literatura en general, al igual que la masculina... La obra de un escritor se lee y se juzga sin tener en cuenta su sexo; la obra de una mujer se lee y se juzga teniendo presentes su condición de mujer"

"Es posible que las mujeres situadas en una posición desventajosa, las mujeres a las que todo suele exigirnos un esfuerzo mayor, obligadas casi siempre a compaginar nuestro trabajo con la maternidad y el hogar, tentadas a menudo a renunciar a él, sujetas, aún hoy, a todo tipo de interrupciones, vivamos la condición de escritoras, nos enfrentemos al “abismo existencial de la escritura”, con mayores riesgos, es posible que vivamos más peligrosamente...”


Hi estaríeu d’acord?

dimecres, 23 de juliol del 2008

El setè camió

Montellà, Assumpta: El setè camió. El tresor perdut de la República


Es tracta d’una encertada barreja de ficció i realitat, alhora que un encertat exercici de recuperació històrica.

L’autora que s’ha especialitzat en treballs d’investigació sobre la guerra civil i les rutes de l’exili en parla en aquesta obra de “la mina de Negrín”, en realitat la mina Canta, explotació de talc situada a la Vajol; va ser expropiada l’any 1937 i convertida en un búnker, amb una gran cambra cuirassada, on es va guardar el tresor de la República: obres d’art del Museu del Prado, lingots d’or, joies i objectes religiosos.

El 4 de febrer de 1939, amb la guerra ja perduda i l’exèrcit de Franco gairebé a les portes s’ordena l’evacuació total, queden 7 camions que es dirigeixen a la frontera amb França. Sis camions aconseguiran passar la frontera, malgrat els intensos bombardejos i la gentada que intentava fugir, però el setè es va quedar atrapat ...

Voleu saber la resta de la història?

dijous, 3 de juliol del 2008

Una golosina

Barbery, Muriel: Una golosina


L’autora que s’ha fet famosa amb “L'Elegància de l'eriçó” ens presenta aquesta obreta, que va ser el seu primer text de ficció i també el primer manuscrit que va enviar a les editorials.


A través dels ulls de tots aquells que el coneixen i que hi han mantingut un contacte proper i de vegades íntim coneixem al protagonista, el crític culinari més important del món. Ell sap que només li queda un dia de vida i busca un gust, no sap si de la infantesa o de l’adolescència, aquell sabor que està per damunt de tots els altres.

“Fue un deslumbramiento. Lo que atravesó la barrera de mis dientes no fue materia ni agua; simplemente una sustancia intermediaria que, de una había guardado la presencia, la consistencia que resiste a la nada y de la otra había adoptado la fluidez y una ternura milagrosas”.

Però en realitat el que busca potser és una altra cosa, perquè el sabor també va lligat moltes vegades amb el record de la persona que ens el va donar a provar, que ho va elaborar; amb els sentiments que teníem envers ella.

Si hagués de triar un capítol del llibre per recomanar-lo, triaria el de la Lotte, néta del protagonista que després d’una colla de reflexions sobre la seva família acaba dient:

“Se creen que los niños no saben nada. A veces uno se pregunta si los mayores han sido niños alguna vez”

dilluns, 16 de juny del 2008

El juego del ángel

Carlos Ruíz Zafón: El juego del ángel

Finalment, després d’anys d’espera, arriba la nova obra de l’autor de “L’ombra del vent”.

He de dir-vos que, tot i que m’ha enganxat des de les primeres pàgines i l’he llegit amb voracitat, no l’he trobat tan interessant com el primer.

És cert que recupera la Barcelona convulsa de principis del segle XX, aquell màgic “Cementiri dels llibres oblidats” de la seva obra anterior i l’amor pels llibres i la lectura, així com l’univers gòtic i una mica morbós que ja és habitual en l’autor. Però aquesta vegada m’ha mancat una mica d’originalitat i de frescor; els llibres que guarden l’ànima de l’escriptor, el personatge misteriós que s’amaga darrera la careta d’un mecenes i la persecució d’una vida sinó eterna, si més duradora, m’han recordat a Lovecraft, i el llibre maleït (Necronomicon) i sobretot a l’obra de William Hjortsberg. “Cor d’àngel”, que va ser duta al cinema i interpretada per Robert De Niro.

El començament de l’obra és impagable:
“Un escritor nunca olvida la primera vez que acepta unas monedas o un elogio a cambio de una historia. Nunca olvida la primera vez que siente el dulce veneno de la vanidad en la sangre y cree que, si consigue que nadie descubra su falta de talento, el sueño de la literatura será capaz de poner techo sobre su cabeza, un plato caliente al final del día y lo que más anhela: su nombre impreso en un miserable pedazo de papel que seguramente vivirá más que él. Un escritor está condenado a recordar ese momento, porque para entonces ya está perdido y su alma tiene precio...
En parlem?

dilluns, 21 d’abril del 2008

Imma Monsó : Tot un caràcter



“Tot un caràcter”, l’obra que hem triat per llegir dintre del Club de lectura parla de les relacions de vegades tenses i conflictives que s’estableixen estre una mare i la seva filla petita, sempre amb una mena d’ humor que fa que tot sigui més planer o digerible.

La mare protagonista és tal i com especifica el títol “tot un caràcter”, una dona hiperactiva, enèrgica i d’una gran força però alhora molt contradictòria, sobretot en els seves opinions, cosa que pot “posar dels nervis” a qualsevol i més encara quan es tracta d’un fill. Malgrat tot això és un personatge atractiu, al qual no pots acabar d’odiar per la naturalitat amb què actua.

Recomanar-vos també la seva darrera obra “Un home de paraula”, relat autobiogràfic però també descripció del sentiment de l’amor i de la pèrdua. És un llibre d’una gran intensitat i gens melodramàtic tot i que explica la mort del company.

Notícia de la trobada publicada a la Revista Cambrils Diari Digital:

dissabte, 8 de març del 2008

El secret de Christine Falls

Benjamin Black: El secret de Christine Falls


Benjamin Black és el pseudònim de John Banville, nascut a Wexford el 1945, i autor de la novel·la “El mar” que va rebre el premi Man Booker.


Totes dues obres comparteixen el gust per les frases ben construïdes, la cura en el llenguatge, i sobretot els mateixos paisatges: els de la seva Irlanda natal. També els personatges semblen amarats de la mateixa profunda tristesa, venen d’un passat ple d’equivocacions i ferides que els ha deixat plens d’amargor i de desànim.

“No eren els morts allò que semblava inquietant a Quirke, sinó els vius. Quan va entrar al dipòsit molt després de la mitjanit i va veure Malachy Griffin, va notar un calfred a l’espinada que resultaria profètic, un tremolor dels tràngols que vindrien. Mal era al despatx de Quirke, assegut a l’escriptori. Quirke va aturar-se a la sala dels cossos...”

Voleu continuar llegint?

dimarts, 4 de març del 2008

Les històries naturals


Les històries naturals de Joan Perucho

Trobada: 27/02/2008
Valoració mitjana: 3.8 (6 màxim)

La tertúlia ha estat amena i interessant i ha comptat amb la participació de Neli Queral, que ha aportat dades interessants sobre l’obra, tot destacant-ne alguns aspectes, així com llegint alguns fragments.

Hem parlat de la personalitat de l’autor, Joan Perucho: novel·lista que resta fora dels corrents literaris dominants tant per apartar-se del realisme com pel seu caràcter imaginatiu. El 1948 entra en la carrera judicial i és titular durant molts anys del jutjat de Gandesa.

En el seu espai literari conviuen el passat històric amb la ciència, el natural i el sobrenatural, la raó i la màgia.. Demana als seus lectors un exercici de tolerància per seguir les combinacions entre el real i l’irreal, la història i la imaginació.

Referint-nos a l’obra que comentàvem: "Les històries naturals", dir que la seva trama bàsica parteix de la novel·la gòtica i especialment de "Drácula", de B. Stoker. La realitat històrica que ens presenta és precisa, ja que fa referències a la premsa de l’època; entitats, personatges concrets i els sotmet d’alguna manera a un tractament de ficció.

Han assistit 11 persones, i la durada ha estat d’1 hora i 15 minuts.

dilluns, 18 de febrer del 2008

La noia de les taronges

Jostein Gaarder: La noia de les taronges.

Nascut a Oslo el 1952 ha estat professor de filosofia durant 11 anys.
L’èxit mundial li va arribar amb “El món de Sofia”, que ha estat traduïda a 45 llengües i ha venut més de 16 milions d’exemplars.

Ha escrit nombrosos obres com “Vita brevis”, “El misteri de Nadal”, “Que hi ha algú”, et..
La noia de les taronges” que us presento avui és una lectura absolutament recomanable per a totes les edats, perquè diverses generacions s’hi trobaran reflectides en les seves pàgines: adolescents, joves i adults en els seus rols com a fills, pares o avis.


El protagonista es diu Georg i té 15 anys. Viu amb la seva mare, el seu padrastre i la seva germana de 18 mesos. Un bon dia la seva àvia li porta una carta que el seu pare li va escriure abans de morir. És una carta que ha estat perduda durant molt de temps i que Georg rep amb cert escepticisme perquè a penes se’n recorda, del seu pare.


No sentiu curiositat per saber què li explica?

dimarts, 22 de gener del 2008

Àcid sulfúric



Àcid sulfúric d'Amélie Nothomb

Trobada : 12/12/2007
Valoració mitjana: 2.87 (6 màxim)

Els integrants del club, aquest cop, gairebé s’han distribuït en 2 grups: aquells a qui ha agradat molt i aquells a qui ha desagradat profundament. L’estil de l’autora, de frases curtes però vocabulari ric potser és el que ha despertat més consens, però et tema ha desvetllat profundes controvèrsies, així com el seu tractament.

Quant a l’argument: en un país sense nom ni tampoc data cronològica, uns productors de televisió s’inventen un Reality que recrea tot l’horror dels caps de concentració nazi per a ús i consum dels televidents. Aquest fet ha estat vist per a uns com una metàfora que usa l’autora per explorar fins on pot arribar l’ésser humà i per altres com una banalització d’un fet real, històric i molt dolorós.

La tertúlia ha estat molt amena i participativa i ha comptat amb la presència de Raquel Lozano, que ha aportat dades poc conegudes sobre el funcionament dels mitjans de comunicació. Ha fet una presentació interessant sobre què són els Reality, què amaga l’excusa de l’audiència, i la responsabilitat moral de tots plegats..

Han assistit 16 persones, i la durada ha estat d’1 hora i 45 minuts.

dijous, 17 de gener del 2008

Us agraden els contes?

A mi és un gènere que sempre m’ha agradat per la seva concisió, per l’esforc que ha de fer l’escriptor per explicar-nos unes històries interessants i sobretot breus. En aquest temps de presses constants el fet de començar i acabar una història resulta interessant, sobretot quan llegeixes al vespre i no disposes de gaire estona.

Us recomano alguns títols que m’han agradat:

Woody Allen: Pura anarquía, i en concret el conte “Calistenia, urticaria, montaje final” m’han fet passar una bona estona i han posat un somriure al final d’un dia atrafegat.

Ramon Solsona: Cementiri de butxaca, és un altre llibre de relats plens d’humor, alguns cops bastant negre, i relacionats de diverses maneres amb la mort. Si hagués de triar-ne algun, us recomanaria: “La tomba de la dona que feia cursets”. Té només una pàgina, però és magnífic.

I com diuen en castellà “No hay dos sin tres” us proposo: Sergi Pàmies: Si menges una llimona sense fer ganyotes, que em sembla que encara està a les llistes de més venuts i que tot i les seves poques pàgines conté també grans encerts.

Ja em direu què us ha semblat la proposta!

dimarts, 8 de gener del 2008

Inquisitio


INQUISITIO d'Aldred Bosch


Trobada: 30/11/2007
Valoració mitjana : 2.95 (6 màxim)


Els integrants del club han valorat bastant desfavorablement l’obra tot i pensar que conté aspectes interessants. Així doncs, destacaríem el perfil psicològic dels personatges, i en concret la seva psicologia moral, però la trama esotèrica la infantil·litza i la fa poc creïble. En general tothom ha opinat que volia dir massa coses, de massa gèneres diferents i això n’ha fet una obra poc reeixida. Ha agradat també el retrat que fa de la ciutat de València.

La tertúlia ha estat amena i interessant i ha comptat amb la participació de Margarita Mauri, que ha aportat dades interessants sobre la personalitat dels protagonistes, i ens ha fet pensar en possibles paral·lelismes entre personatges literaris, p.e. Llorenç Ramo versus Fermin de Pas. Hem acabat parlant de Moral social i de filòsofs grecs com Aristòtil i Sòcrates.

Han assistit 12 persones, i la durada ha estat d’1 hora i 45 minuts.

dijous, 3 de gener del 2008

El retorn d'un clàssic

Richard Matheson: Soy leyenda.


Nascut a Nova Jersey el 1926 està considerat com un dels millors escriptors de ciència ficció del segle XX.

Ha obtingut diversos premis, entre els quals: British Fantasy (1996); Horror Guild Award (2000); Retro Hugo (2001).

Ha escrit nombrosos guions de cine i televisió i la seva obra literària ha estat portada al cinema en diverses ocasions.

Soy leyenda” és un clàssic del seu gènere; un relat torbador sobre la solitud i la por a la diferència. Tot i que d’una altra manera hi ha un relat “La pell freda”, d’A. Sánchez Piñol, que també aborda aquestes qüestions.

Aquesta novel·la ha estat portada al cinema en 3 ocasions: una protagonitzada per Vincent Price, l’any 1964; l’alta per Charlton Heston, el 1971, i la versió que està actualment a la cartellera. Esperem que aquest cop la versió cinematogràfica faci justícia a la novel·la i incideixi més en l’aspecte psicològic que en el terrorífic.

En parlem?