dijous, 30 de desembre del 2010

La caverna


Tertúlia del club de lectura

La caverna, de José Saramago
Trobada: 22/11/2010
Valoració mitjana: 3.7 (6 màxim)

La tertúlia ha comptat amb la participació d’Agnès Toda, becària predoctoral del Departament de Filologia Catalana a la URV, que ha parlat de la vida i l’obra d’aquest autor, premiat amb el Premi Nobel.

La conversa ha girat al voltant d’un guió, preparat en Power point per la convidada , que ens ha servit per remarcar alguns textos, recordar aspectes diversos de la lectura com la manera en que està escrita l’obra o dibuixats els personatges. També per anar situant les diverses referències filosòfiques: el mite de la caverna de Plató o les vinculacions amb el moviment existencialista.

Hi ha hagut diversos aspectes que han generat més polèmica com per exemple el paper tradicional atorgat a la dona, la confrontació entre un suposat progrés (el que propicia aquell gran centre on ho trobes tot i no t’has de preocupar per res) i la forma de vida més tradicional (el valor del treball propi i artesà, les relacions personals entre familiars i veïns, etc). Tampoc hi ha hagut acord a l’hora de decidir si era una obra optimista o pessimista, però si en valorar com a personatge més entranyable el gos, Trobat o Encontrado, en funció de si hem llegit l’obra en català o en castellà.




dimarts, 23 de novembre del 2010

Un clàssic de por?


Frankenstein, de Mary Shelley

Desitjava l’amor i l’amistat, i sempre m’he sentit menystingut. No és injust, això? He de ser considerat l’únic criminal, quan tota la humanitat ha pecat contra mi? Per què no odieu en Fèlix, que va allunyar amb injúries el seu amic? Per què no maleïu el pagès que va intentar matar el qui havia salvat la seva filla? No, aquests són éssers virtuosos i immaculats! Jo, el miserable, l’abandonat, sóc un engendrament que cal menysprear, que cal abandonar i trepitjar. Fins i tot ara en bull la sang quan recordo aquesta injustícia.

Aquestes paraules pertanyen als monstre de Frankenstein, un personatge sense nom propi, ja que és conegut amb el nom del seu creador i que s’ha convertit en una icona de la cultura popular, a part de la seva qualitat literària perquè ha estat versionada i adaptada al cinema en repetides ocasions i en diversos gèneres que van des del terror, a la comèdia o el musical.

Va ser escrit per Mary Shelley, una jove de 18 anys, filla de pares cèlebres; la seva mare va ser una destacada lluitadora pels drets de la dona, i el seu marit un autor cèlebre i reconegut dintre de la literatura anglesa. Mary Shelley va rebre una educació inusual per a les dones del seu temps, que no es va limitar a la seva formació com a futura mestressa de casa.

L’obra va nèixer a partir d’una juguesca. Mary i Percy Shelley, juntament amb Byron i d’altres amics, són a Ginebra, instal·lats a prop del llac Léman, i a causa de les condicions climatològiques es veuen obligats a romandre molt de temps a l’interior de casa; per divertir-se decideixen que explicaran històries de terror.

La convivència entre el grup d’intel·lectuals i amics i la gestació de l’obra que us proposem està narrada en una gran pel·lícula de Gonzalo Suárez: Remando al viento, que també us recomanem.

Sinopsi:
Victor Frankenstein és un científic que, abrumat pel dolor de la mort de la seva mare, investiga tècniques sobre com tornar a la vida els éssers. A partir de parts de cadàvers i amb una tècnica desenvolupada amb l’ajut de l’electricitat, crearà un monstre, que li provocarà el més absolut dels horrors, a causa del seu aspecte.
Aquest monstre, que mai no rebrà un nom propi, intentarà apropar-se als humans, que el rebutjaran. Finalment es trobaran el científic i la seva criatura i mantindran un diàleg, sense entesa final, per acabar amb una persecució que els durà fins al Pol Nord.

L’interès:
Tot i que l’obra ha estat considerada un referent de la novel·la gòtica o de terror, podríem considerar que va molt més enllà, ja que explora temes tan actuals com la moral científica, la creació i la destrucció de la vida, que faran néixer un altre arquetip literari, el del científic boig, que s’atorga el paper de déu com a creador de vida. També hi podem rastrejar elements autobiogràfics com per exemple l’absència de les mares dels protagonistes o la negligència dels pares, que no donen amor als seus fills.

En resum una lectura interessant que tot i estar escrita fa gairebé 200 anys ens continua parlant al cor i a la ment, perquè els seus temes continuen vigents i encara provoquen discussions.

dilluns, 8 de novembre del 2010

Vida Privada

Tertúlia del club de lectura
Vida privada, de Josep Ma de Sagarra
Trobada: 29/10/2010
Valoració mitjana: 4.5 (6 màxim)

La tertúlia ha comptat amb la participació de Montserrat Corretger, professora de la URV, que ha fet una breu introducció a la vida i l’obra de l’autor, situant-lo en el seu context històric.

Ha explicat que l’obra va ser rebuda amb una gran expectació perquè havia estat anunciada com la novel·la de Barcelona on es desvetllarien els secrets més amagats de personatges com els que tots coneixem; a més el propi autor es va encarregar de fer-ne publicitat en la seva columna periodística. En realitat es referia a una obra molt més ambiciosa, que no va tenir continuïtat i de la que tan sols tenim Vida privada, que faria la funció de resum de tots els fils argumentals i dels personatges en què volia aprofundir.

L’obra ens presenta un mosaic que pivota al voltant de dos moment polítics importants: La Dictadura de Primo de Ribera i la República; la primera és més concèntrica i amb el tema econòmic com a nexe, a la segona els personatges es dispersen i la família protagonista cau en una profunda ruïna econòmica i moral, que exemplifica el de la seva classe social. Entremig es produirà la guerra, que marcarà les dues èpoques morals i d’on sorgirà la nova societat més preocupada per viure al dia i aparentar que per la història o la tradició familiars.

Sagarra és un narrador interessat a transmetre la realitat a través dels indrets i dels personatges que descriu, tot i que també està interessat en les noves formes narratives, que donen molta importància a la consciència individual, d‘aquí l’alternança de veus narradores, que de vegades s’adrecen directament al lector presentant-li la realitat i recorrent al sarcasme o la ironia.

La fredor amb què va ser rebut per la crítica va provocar el silenci novel·lístic de Sagarra, que es dedicà a altres gèneres, especialment el periodisme i el teatre.
De l’obra va interessar especialment el llenguatge literari, la profusió d’adjectius, la utilització d’anglicismes, les descripcions exhaustives, que aporten al lector una visió gairebé cinematogràfica de l’escena. En especial tothom es va decantar per dos moments, el del ball organitzar per Hortènsia Portell i l’assassinat de Dorotea.
“Un team esportiu de casades joves i de solteres en llibertat era el que feia el grup més nombrós i de més barreja d’homes. Allí, s’hi sentia un perfum de begudes seques i d’herba de camp de golf. En general, en aquest team hi havia les dones més boniques i les toaletes més de music-hall. Entre elles, ensenyaven unes dents brillants i unes genives de pell de cirera unes quantes xicotes madrilenyes procedents de la gran aristocràcia, casades de fresc amb títols catalans o amb industrials d’aquí; aquestes madrilenyes gastaven una delicada amargor de pinyol de fruita i eren les que aguantaven una conversa més esqueixada i potser més intel·ligent.”
Han assistit 20 persones, i la durada ha estat d’1 hora i 30 minuts.
Ara mateix l’obra es representa al Teatre Lliure de Barcelona

dilluns, 18 d’octubre del 2010

Quan els llibres són ART




Roberto Innocenti és un il·lustrador italià, nascut el 1940. És autodidacta en el dibuix i s’ha dedicat a l’animació i al cartellisme abans d’assolir l’èxit com a il·lustrador d’àlbums, que per la seva bellesa són recomanables per a tots els públics i edats.

Les seves il·lustracions es caracteritzen per la seva exhaustivitat i la finor del traç, a més d’amagar un important treball de documentació històrica. Són com fotografies que recullen tots els detalls i intensitat del moment, sense deixar de banda els personatges aparentment secundaris, als quals dóna també la seva part de protagonisme.

Avui us vull parlar de dues de les seves obres, les que podeu trobar a la biblioteca:
ZEE, Ruth Vander. La historia de Erika. Pontevedra : Kalandraka, 2007
Aquest àlbum, narrat en primera persona, per la pròpia protagonista, ens explica uns fets tràgics: el trasllat en tren d’un grup de jueus cap al camp d’extermini, i com enmig de tant dolor hi ha un lloc per a la tendresa i l’esperança. Les il·lustracions semblem fotos velles, en blanc i negre, tot i que petits tocs de color subratllen la importància de determinats objectes o figures. El color serà el que obrirà i tancarà el llibre en una il·lustració esplèndida i plena de detalls.

LEWIS, J. Patrick. La casa. [Sant Cugat del Vallès] : Símbol, 2010
En aquest àlbum, Innocenti il·lustra un text que dóna la veu i el protagonisme de la història a una casa, construïda el 1656, abandonada posteriorment i redescoberta el 1900. És a partir de petits textos, gairebé poemes, que donen l’entrada a la il·lustració en doble pàgina, que anirem descobrint les vicissituds de la casa i dels seus habitants; veurem en definitiva el pas del temps i la història, fins i tot la més quotidiana, que convertiran la casa en un testimoni dels fets del segle XX: la fam , les guerres, els refugiats, els soldats, l’emigració, etc.


I si voleu veure el Roberto Innocenti en acció aneu a:
http://libiblios.blogspot.com/2010/05/roberto-innocenti-en-accio.html

divendres, 8 d’octubre del 2010

Reprenem les trobades del Club de lectura

Aquest mes d’octubre, concretament el divendres 29 a les 19.15h, ens trobarem en la primera tertúlia del club.

Serà per comentar l’obra de Josep Ma de Sagarra, Vida Privada, i comptarem amb la col•laboració de Montserrat Corretger, professora de literatura de la URV.

Aquest acte forma part del cicle d’activitats al voltant de la memòria històrica, que enguany porta per títol: Societats de Cambrils durant la II República.

Les properes lectures seran:

• Novembre: La caverna, de J. Saramago
• Gener: Senyora de rojo sobre fondo gris, de M. Delibes
• Febrer: La soledat dels nombres primers, de P. Giordano
• Març: Cercamón, de Ll. Racionero
• Maig: Paraules d’Opoton el vell, d’A. Artís-Gener (Tísner)
• Juny: Lleó l’Africà, d’A. Maalouf

La tria de lectures s’ha realitzat tenint en compte els autors premiats i recentment desapareguts com Delibes i Saramago; autors catalans de vàlua literària reconeguda però que ja no són de rabiosa actualitat, el Premi d’Astúries 2010 i un autor novell, com seria el cas de Giordano.

Enguany també comptem amb la col•laboració de l’Antena del coneixement de la URV i de Natalia Zarco, per a moderar les tertúlies.

Properament us informarem de la data concreta de cada trobada i del moderador/a de cada tertúlia.

Si no formeu part del Club encara us podeu inscriure.

dijous, 15 de juliol del 2010

Racó del lector

Aquest estiu us oferim un raconet especialment dedicat a la lectura. Seieu còmodament a la nostra butaca de lectura i escolliu aquell llibre que més us agradi: el podeu llegir a la biblioteca o prendre’l en préstec.

Hi trobareu els llibres recomanats per la biblioteca durant l’any al programa de TVCAMP, Televisió de Cambrils, i que porten l’etiqueta de la nostra Mascota a la coberta.

També hi trobareu els que hem anat llegint en aquests 5 anys de Club de lectura; porten una etiqueta amb un elefant, que està trist, interessat o content en funció de l’interès que ha despertat la lectura.

Per complementar aquesta oferta teniu una guia que recull totes les lectures, amb la valoració que han obtingut i el fulletó informatiu amb que les acompanyem.

El rànquing dels més ben puntuats, tots tenen un 5 sobre 6, és el següent:

Tracy Chevalier: La noia de la perla
Simonetta Agnello Hornby: La mennulara
Lluís-Anton Baulenas: Per un sac d’ossos
Isabel Allende: La hija de la fortuna
Andreu Carranza: L’hivern del tigre
Jaume Cabré: Les Veus del Pamano
Us desitgem un estiu ple de bones lectures!

**************

Enllaçem amb un article de Sergi Pàmies: De maletas y libros


Llegeix-lo!

dimecres, 7 de juliol del 2010

Firmin

Tertúlia del club de lectura

Firmin, de Sam Savage
Trobada: 18/06/2010
Valoració mitjana: 3.7 (6 màxim)

La tertúlia ha comptat amb la participació de Mónica López, professora de la URV, que ha fet una breu introducció a la vida de l’autor, que va exercir la docència com a professor de Filosofia i que quan es va jubilar, va optar per dedicar-se a treballs més manuals, com la pesca o la reparació de bicicletes. L’èxit li va arribar a la vellesa i amb aquest obra, d’argument força original.

De la lectura hem destacat que és una novel·la farcida de referències literàries i cinematogràfiques, vinculades a la cultura anglosaxona, i que de vegades ens perdem detalls pel propi desconeixement d’aquesta cultura, que tot i que ens arriba pel seu potent màrqueting no és ben bé la nostra.

El protagonista, una rata, tot i que força humanitzada, sembla predestinat al fracàs: és el 13 fill d’una mare alcohòlica que no té cap cura dels seus fills; els seus germans se’n desempalleguen tant com poden i ell sembla que no hi tingui res en comú, excepte l’aparença física. El fet de ser una rata també fa que la veiem com un símbol de tot allò que deixem de banda, que trobem reprovable.

Les cites que donen entrada als diferents capítols també ens anuncien aquesta barreja de somni i realitat que sembla amarar tota la novel·la, així com del dolor per ser diferents i no trobar en ningú allò que necessitem per enfortir el nostre esperit, per compartir inquietuds i sentiments.

Durant la conversa han sorgit noms d’altres lectures protagonitzades per animals: La revolta dels animals, de G. Orwell, o Las Ovejas de Glennkill, de L. Swann, que també trobareu a la biblioteca.

Han assistit 16 persones, i la durada ha estat d’1 hora i 20 minuts.
L’acte ha comptat amb la col·laboració de l’Antena del coneixement de la URV.

Per saber-ne més:

El Temps de les cireres

Tertúlia del club de lectura
El temps de les cireres, de Montserrat Roig
Trobada: 28/05/2010
Valoració mitjana: 4.2 (6 màxim)

La tertúlia ha comptat amb la participació de Montserrat Palau, professora de la URV, que ha fet una breu introducció a la vida i l’obra de Montserrat Roig, destacant tant el seu aspecte més literari com la seva actitud vital.

De la lectura hem destacat que és una novel·la de fugida i de retorn marcada per 2 moment polítics especialment tensos: les morts de Grimau i de Puig Antich; també que tot i ser una obra coral hi ha un narrador que ho va trenant tot i que les cites que donen entrada als diferents capítols tenen molt a veure amb el que s’hi explicarà.
,
Entre els personatges femenins destacar l’Harmonia Carreres, que és la traducció literària de Ma. Aurèlia Capmany, amb la que Montserrat roig havia tingut una relació de mestratge fins que la seva diferent visió del feminisme les va separar. Ma Aurèlia Capmany era partidària del feminisme de la igualtat mentre que Montserrat Roig era partidària del feminisme de la diferència.

A part d’analitzar els personatges també s’ha analitzat la història de Barcelona i de Catalunya que s’hi explica i aquí és on s’ha generat més dissensió ja que hi ha hagut opinions diverses: no es retrata prou els moviment polítics i socials i s’emfasitza massa en la burgesia barcelonina, a la qual pertanyia l’autora.

Durant la conversa Montserrat Palau ens ha recomanat d’altres obres de Montserrat Roig, que servirien per enriquir el fris que ens proposa, donant a conèixer més detalls sobre les protagonistes femenines: Molta roba i poc sabó; Ramona adéu i L’hora violeta.

Han assistit 11 persones, i la durada ha estat d’1 hora i 15 minuts.
L’acte ha comptat amb la col·laboració de l’Antena del coneixement de la URV.

Per saber-ne més:




divendres, 11 de juny del 2010

Homenatge a Salvador Espriu


Salvador Espriu

Enguany celebrem el 25è aniversari de la seva mort, ja que va morir el 1985 i va ser enterrat al cementiri d’Arenys de mar, la Sinera de la seva obra literària.

Salvador Espriu és un dels escriptors catalans més importants del segle XX. Tot i que és molt conegut per la seva poesia també va tenir un paper molt important en la recuperació del teatre català.

La seva obra ha estat traduïda a diverses llengües, el cantautor Raimon en va musicar diversos poemes, i el seu nom va sonar repetidament en les propostes per al premi Nobel, i tot això ens recorda la gran popularitat que va tenir. També va rebre diversos premis com

1972. Premi d’Honor de les Lletres Catalanes
1980. Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya
1982. Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona

I tot i que ara sembla que la seva popularitat ha minvat o que les noves generacions ja no reconeguin els seu nom, no podem oblidar la seva figura humana com a home de concòrdia ni tampoc la literària.

A continuació en teniu un tastet, extret de La pell de brau, un llibre de poemes que si es publiqués ara continuaria generant polèmica:


A vegades és necessari i forçós
que un home mori per un poble,
però mai no ha de morir tot un poble
per un home sol:
recorda sempre això, Sepharad.
Fes que siguin segurs els ponts del diàleg
i mira de comprendre i estimar
les raons i les parles diverses dels teus fills.
Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats
i l’aire passi com una estesa mà
suau i molt benigna damunt els amples camps.
Que Sepharad visqui eternament
en l’ordre i en la pau, en el treball,
en la difícil i merescuda
llibertat.


Per saber-ne més:

http://www.escriptors.com/autors/esprius/

http://sapiens.ya.com/espriuonline/

Joel Joan recita Espriu: http://www.tv3.cat/videos/2857270

Programa Millennium: http://www.tv3.cat/videos/2825390

Programa Retalls: http://www.tv3.cat/videos/2725310

Programa El meu avi: http://www.tv3.cat/videos/2730370

dijous, 13 de maig del 2010

Homenatge a Miguel Hernández


Miguel Hernández

Enguany celebrem el centenari del naixement de Miguel Hernández, a la ciutat d’Orihuela.

Fill de família modesta i pagesa va haver de compaginar l’escola amb l’ajuda a la seva família en les tasques de pastor.

El 1934 se’n va a Madrid on entra en contacte amb els ambients literaris i artístics i aconsegueix treball a les Misiones Pedagógicas.

El 1936 s’incorpora a l’exèrcit de la República i l’any 1939 es empresonat quan intentava creuar la frontera amb Portugal. Mor el 1942 a la presó d’Alacant, quan només tenia 31 anys.

Home entusiasta i vital per naturalesa canta a l’amor però també a les injustícies socials, a la guerra i a la mort, també a la dignitat dels més humils.
Alguns dels seus poemes han estat musicats per Joan Manuel Serrat.

A continuació en teniu un tastet:

¿Que quiere el viento de encono
que baja por el barranco
y violenta las ventans
mientras te visto de abrazos?

Derribarnos, arrastrarnos.

Derribadas, arrastradas,
las dos sangres se alejaron.
¿que sigue queriendo el viento
cada vez más enconado?

Separarnos.

dimecres, 5 de maig del 2010

De gats, llibres i biblioteques


Dewey, de Vicki Myron

Avui us proposo una història plena d’amor als llibres, però també als gats i a les persones.

A través d’una història real, la del gatet que un matí de gener de 1988 van trobar a la bústia de devolució dels llibres, de la biblioteca de Spencer, coneixerem les interioritats del treball en una biblioteca, els llaços que aquesta estableix amb la comunitat i la complexitat de les relacions entre humans, i entre humans i animals.

Hi ha alguns trossos una mica sensibleros però penso que resultarà una lectura agradable per a tots aquells que estimen els animals, i també els llibres.

A continuació en teniu un tastet:


"... per a en Dewey, la biblioteca de Spencer era un món grandiós, ple de calaixos , armaris, prestatgeries, expositors, gomes elàstiques, màquines d’escriure, fotocopiadores, taules, cadires, motxilles i bosses, així com una filera incessant de mans disposades a acariciar-lo, cames on refregar-se ... La biblioteca era sempre plena de persones afectuoses i gentils.

Com molta gent pensava que ser una bibliotecària volia dir estampar la data de venciment a la part del darrera del llibre. Però era molt més que això. en pocs mesos, estava ficada fins al coll en campanyes de màrqueting i en disseny gràfic...


Una biblioteca, després de tancar, és un lloc solitari. Hi ha un silenci esfereïdor i les fileres de llibres creen uns racons sinistres i esgarrifosos, gairebé fantasmagòrics...

... Una biblioteca excepcional no vol dir que sigui gran o amb un disseny esplèndid. No ha de tenir les millors instal·lacions o el personal més eficient o els millors beneficiaris. Una biblioteca excepcional ha de proveir, ha d'estar immersa en la vida de la comunitat de tal manera que es faci indispensable. Una biblioteca excepcional és una en què ningú s'hi fixa, perquè sempre ha estat allí, satisfent les necessitats dels seus usuaris.


La biblioteca continua endavant, sense gat per primer cop... Després de la mort d’en Dewey, vam tenir gairebé un centenar d’oferiments de nous gats. Provenien de llocs llunyans, com Texas ... però no hi havia cap entusiasme a agafar-ne un. La junta directiva va posar una moratòria de dos anys abans de tenir gats a la biblioteca. Deien que necessitàvem temps per pensar sobre l’assumpte. La meva opinió era clara. No es pot restituir el passat.

Troba el teu lloc. Sigues feliç amb el que tens. Tracta bé a tothom. Viu una bona vida. No tot és en les coses materials, sinó en l’amor, que és impossible de predir. Ho vaig aprendre d’en Dewey..."


Enllaç recomanat:

divendres, 23 d’abril del 2010

Recomanacions de Sant Jordi

La maleta sarda, de Margarida Aritzeta
Margarida Aritzeta és una escriptora nascuda a Valls, professora de la URV i per tant molt vinculada al nostre territori. Ha obtingut diversos premis i enguany ha publicat La maleta sarda, novel·la d’intriga al voltant de la compravenda de llibres antics. Recomanable per a tots els amants dels llibres i els misteris que s’hi amaguen.

Els convidats, d’Emili Teixidor
Emili Teixidor sempre és una garantia quan es tracta de llibres. És un autor de prestigi reconegut que amb aquesta darrera obra, Els convidats, torna al món de després de la guerra civil, que ja havia recreat en una obra anterior, Pa negre. En aquest cas a partir d’una celebració familiar i d’un terrible accident entrem en contacte amb uns temps difícils, els de la postguerra.

Bulevard dels Francesos, de Ferran Torrent
Ferran Torrent és un dels escriptors més populars de la nostra literatura, que ha vist portades al cinema diverses obres. Enguany publica Bulevard dels francesos, situada a la València dels anys 60 i amb diverses línies argumentals: intrigues polítiques, la mort d’una rica hereva, i tot de personatges que intenten sobreviure sense perdre la dignitat.

Feliç Sant Jordi!

dijous, 15 d’abril del 2010

El falsari, de Toni Orensanz





El falsari, de Toni Orensanz

Toni Orensanz, periodista i escriptor, compta amb un ampli ventall d’obres publicades, de gèneres i temàtiques ben diverses. La seva obra més coneguda ha estat L’òmnibus de la mort. Parada Falset, treball d’investigació històrica sobre l’actuació de la Brigada de la mort, que va sembrar el terror per la demarcació de Tarragona i la Franja, a l’Aragó.

El falsari consta de 17 històries, no gaire extenses, una podríem dir que és un microrelat, escrites amb un estil directe i proper, ambientades al Priorat, però que són perfectament extrapolables a qualsevol dels pobles de la nostra geografia, quan el món rural predominava sobre el món urbà, i amb una llengua que defuig voluntàriament el català estàndard per oferir variants dialectals com l’ús de l’article LO o d’alguna frase feta com “abans quan antes” per referir-se a fa molts d’anys.

Una altra de les particularitats del llibre és que ens permet, sobretot a la gent de mitjana edat, reconstruir imatges de la nostra infantesa: aquells vespres d’estiu amb la gent asseguda a la fresca, explicant històries i parlant una mica de tot; la canalla jugant i escoltant aquelles contalles divertides o terribles que comentaven els grans i que tant es podien referir a un renom com a un fet real; en fi la vida quotidiana en un món rural quan encara la força motriu depenia d’uns animals i no d’unes màquines, amb la canalla jugant pels carrers sense massa perills, etc.


M’he divertit llegint El falsari i he pensat que li havia d’agrair, a l’autor, aquesta reconstrucció, en clau de conte, de totes aquestes històries nascudes d’una contalla en veu alta, que actua també com la “magdalena de Proust” evocant un món i unes persones que formen part del nostre ideari col·lectiu.

A continuació en teniu un tastet, l’inici de la història que porta per títol Enric Soldevila, Brillando:


“Aquell 20 de desembre de 1973, l’alcalde li havia encarregat a l’Enric de fer un remendo a l’escorxador. Consistia, simplement, a donar un parell de paletades de ciment a una paret tan crostaparada que amenaçava de tornar-se translúcida. L’Enric Brillando era, en aquell moment, l’home orquestra que necessita tot poble petit, una espècie de mercenari municipal sempre disposat, malgrat los cagos, a afrontar qualsevol encàrrec que se li fes i, si fa o no fa, preparat per superar qualsevol entrebanc que se li presentés en lo dia a dia, suma dels capricis del destí i de les autoritats competents.”

dimecres, 7 d’abril del 2010

La industrialització a Catalunya



Sierra i Fabra, J.: La pell de la revolta. Barcelona: Columna, 2005

Jordi Sierra i Fabra és autor d’una obra ingent, més de 300 títols, molts dels quals pertanyen a la categoria de literatura infantil i juvenil. Ha estat traduït a nombrosos idiomes i figura en els programes escolars de Catalunya, Espanya. Té també molts premis literaris: Columna jove, Gran angular, etc. i el 2007 el Premi nacional de literatura infantil i juvenil, atorgat pel Ministeri de cultura.
La pell de la revolta s'inicia el 23 de febrer de 1905 a la Colònia Güell, quan un nen d‘onze anys cau en un dipòsit de tint bullint i enllaça amb la Setmana Tràgica de Barcelona, molt poc després, en una història, amb molts personatges i ritme trepidant.

L’eix argumental el constitueix la vida d’una família obrera, els Vidal, formada pels pares i 4 fills, dels quals els 2 petits emigraran a Barcelona i allà es veuran implicats en les lluites obreres de començament dels segle XX, quan Barcelona era coneguda com “la ciutat de les bombes” i els pistolers passejaven per les Rambles. Així doncs, Barcelona, es convertirà en l’altra protagonista d’aquesta història que retrata la societat catalana de l’època amb les seves pors i les seves inquietuds.

A continuació en teniu un tastet:

“Les coses no canvien soles, fill; se’ls ha de donar una empenteta. La història de la humanitat no hauria patit aquesta evolució constant que ens ha marcat si algunes persones, gairebé sempre escasses, solitàries, que en alguns casos van ser tractades de boges, no haguessin pres la iniciativa amb els seus actes. Aquest serà un segle de grans i profunds canvis: un segle de guerres revolucionàries de lluita per la igualtat; el segle de les màquines i de la industrialització plena.”

Per saber-ne més:

La industrialització a Catalunya



Alcántara, Sílvia: Olor de colònia. Barcelona: Edicions de 1984, 2009

Sílvia Alcántara, nascuda a Puig-reig i resident a Terrassa ha estat una de les sorpreses literàries del Sant Jordi passat i porta més de mig any a la llista del més venuts. Als anys 90 va començar la seva formació com a escriptora, primer aprenent tècniques literàries a l’Aula de Lletres de Barcelona i posteriorment a l’ l’Ateneu Barcelonès.

La història narra les relacions entre els habitants d’una colònia tèxtil de la conca del Llobregat, a la Catalunya dels anys 50, i atrapa al lector des de la primera pàgina, ja que conté elements com el misteri, l’amor, l’amistat o la resignació.

També dóna a conèixer el paper que jugaven l’església o l’escola en aquest context històric i com influïen en la vida quotidiana de les persones i en les seves relacions i expectatives.

El retrat dels personatges està fet amb nitidesa i concisió, amb un llenguatge aparentment planer i senzill, ple d’imatges molt ben trobades i de comparacions sorprenents.

A continuació en teniu un tastet:

“I contemplà els mobles de caoba que els havien regalat els pares pel casament…Almenys això s’ho podria endur. Era seu. Va treure el cap a l’habitació de la canalla. Allà, tret d’un armari de paret, també era tot seu. Va passar de llarg per davant de la de la mare. El menjador li donaria més feina. La taula, les cadires i el bufet eren de casa, de tota la vida, però les dues butaques, la llibreria que ocupava tot un pany de paret, la tableta amb la ràdio; ai, senyor, la ràdio; tot això, ho haurien de deixar; era de l’amo”

Enllaços recomanats:

divendres, 12 de març del 2010

Adéu a un mestre!



Imatge extreta de Flickr

Avui, 12 de març de 2010, ens ha deixat Miguel Delibes, el darrer referent de les lletres castellanes del segle XX.

El seu llegat literari està marcat pel seu interès per la desigualtat social i el contrast entre la vida rural i urbana, així com per la riquesa i precisió del seu llenguatge.

Va obtenir molts premis al llarg de la seva vida literària, tot i que el Nobel se li va resistir:
1947. Premi Nadal per La sombra del ciprés es alargada
1955. Premi nacional de Literatura per Diario de un cazador
1962. Premi de la crítica per Las ratas
1978. Premi Pablo Iglesias per El disputado voto del señor Cayo
1982. Premi Príncipe de Asturias, compartit amb Gonzalo Torrente Ballester
1987. Premi ciutat de Barcelona per Madera de héroe
1998. Premi Nacional de narrativa per El hereje

La seva obra està marcada per dades i experiències autobiogràfiques, així a Señora de rojo sobre fondo gris, revisita la mort de la seva esposa, fet que va marcar profundament la seva trajectòria creativa ja que era un home apegat al concepte tradicional de família. Després d’enviudar ja no va tornar a ser el mateix i la solitud el va anar envaint, tal i com confessà en alguna entrevista: «Yo escribía para ella. Y cuando faltó su juicio, me faltó la referencia». «Con su sola presencia, aligeraba la pesadumbre del vivir»

D’entre la seva obra us voldria destacar especialment: Señora de rojo sobre fondo gris, on el marit, ara vidu, recorda la seva vida en comú. És tracta d’una de les històries d’amor més commovedores que he llegit perquè sense caure en la sensibleria evoca l’enyorança pels moments compartits i el dolor per la pèrdua.
A continuació en teniu un tastet:

“Siempre admiré en ella su determinación, ese saber lo que quería, su manera de afrontar las cosas, aunque a veces, como en este caso, le desagradasen el papeleo y los oficialismos. todavía parece que la estoy viendo, a la mañana siguiente, sentada en la estera del refugio, el vaso de zumo de naranja con que se desayunaba sobre un tajuelo, divertida de mi desorientación, su pequeña cabeza morena coronando su delgado cuello, firme y fragilísimo...”


També la seva darrera novel.la El hereje per la crítica de la intransigència que van patir aquelles persones que van ser cremades, empresonades o condemnades a galeres només per diferir de la religió dominant. tot i està situada en un context històric, la reflexió continua sent ben actual.
A continuació en teniu un tastet:

“Desde lo alto del borrico, Cipriano divisó las hileras de palos, las cargas de leña, a la vera, las escalerillas, las argollas para amarrar a los reos, las nerviosas idas y venidas de guardas y verdugos al pie. La multitud apiñada prorrumpió en gran vocerío al ver llegar a los primeros borriquillos. y al oír sus gritos, los que entretenían la espera a alguna distancia echaron a correr desalados hacia los postes más próximos.”

Per saber-ne més:

dilluns, 8 de març del 2010

Kafka a la platja


Tertúlia del club de lectura

Kafka a la platja, d’Haruki Murakami
Trobada: 26/02/2010
Valoració mitjana: 4.5 (6 màxim)

La tertúlia ha comptat amb la participació de Natalia Zarco( Llicenciada en Art, correctora d’estil i coordinadora editorial) que treballa com a llibretera a Cambrils, i col·labora amb recomanacions literàries a http://www.calidoscopio.net/2009/08Noviembre/Letras04.html

Després d’una introducció a la biografia i l’obra d’Haruki Murakami i a la literatura contemporània japonesa amb la presentació d’altres autors com Banana Yoshimoto i la seva obra Kitchen, hem començat a parlar de la novel·la Kafka a la platja.

A tall de curiositat explicar que el nom de Kafka no fa referència a l’escriptor sinó al nom del Corb, l’ocell, en txec; recordem que a la novel·la hi ha un personatge anomenat Corb i que en diverses mitologies el corb és el missatger entre els dos móns, el real i l’oníric.

Els assistents han coincidit a l’hora de destacar la frescor de la narrativa de Murakami així com la seva capacitat per connectar amb el lector. També en el fet que tot i estar ambientada al Japó, aquest fet no tingui gens de transcendència ja que els sentiments, les emocions i les històries que ens presenta podrien estar situades a qualsevol lloc del món.

Han agradat també les descripcions, acurades i completes, gairebé cinematogràfiques; la presentació del conscient i l’inconscient en una barreja perfecta i les històries paral·leles que s’alternen i es troben en un únic moment gairebé com la clau que s’acosta al pany.

Hem llegit diversos fragments, entre els quals no em puc resistir a reproduir el que fa referència a la Biblioteca Komura per raons òbvies. Aquí el teniu:

“Entro a la sala on hi ha els llibres, alta i espaiosa, i em passejo entre les prestatgeries buscant-hi algun llibre interessant. Al sostre hi ha unes quantes bigues gruixudes i imponents. Els raigs de sol de primers d’estiu entren per la finestra oberta. També m’arriba el cant dels ocells que s’apleguen al jardí. Tal com m’ha dit l’Oshima, a les primeres prestatgeries bàsicament hi ha llibres de poesia. .. En obrir-los, gairebé tot els llibres fan olor d’un altre temps. L’olor especial de tot el coneixement i de totes les emocions que han estat tant de temps dormint tranquil·lament entre les cobertes. Vaig agafant llibres i, després de fullejar-los i ensumar-los, els torno a la prestatgeria.”
Durant la conversa Natalia ha recomanat Ada o el Ardor, de Nabokov, perquè també barreja l’espai i el temps; Leviatán, d’Auster, perquè comparteix estil amb Murakami.

Han assistit 16 persones, i la durada ha estat d’1 hora i 15 minuts

Enllaços recomanats:

divendres, 26 de febrer del 2010

Clàssic recomanat


Rhys, Jean. El ancho mar de los Sargazos. Barcelona: Lumen, 2009

Rhys, Jean. L'Ampla mar dels Sargassos. Barcelona: Edicions 62, 2007


Jean Rhys, pseudònim d’ Ellen Gwendolen Rees Williams, va naixer a Roseau, Illa Dominicana, el 24 de Agosto de 1890, filla de pare gal·lès i de mare criolla.

En iniciar l’adolescència va ser enviada a Anglaterra per a completar la seva educació, però després de la mort del seu pare es van iniciar un seguit de problemes econòmics, que la van obligar a buscar la manera de sobreviure per ella mateixa.

Va viatjar constantment per Europa exercint diversos oficis i el 1966 va publicar la que ha estat considerada la seva millor novel·la: L’ampla mar dels sargassos, amb la que va guanyar el premi WH Smith Literary Award

Va morir a Exeter el 14 de maig de 1979.

L’ampla mar dels sargassos ens convida a fer un joc metaliterari: saber qui s’amaga darrera la personalitat de la dona boja de Rochester, protagonista masculí de Jane Eyre, la novel·la de Charlotte Brontë.

Podríem dir que la novel·la està estructurada en 3 parts:

La 1a on Antoinette, aquella dona boja que una nit incendia l’habitació on dorm el seu marit, narra en primera persona la seva vida, la seva enyorança de la terra natal, el seu matrimoni concertat, i la pèrdua del seu paradís.
La 2a on Rochester explica el seu trasllat a les Antilles, en condició de fill i germà repudiat, i la seva incomprensió del món que l’envolta.
Finalment retrobem Antoinette, tancada a Thornfield Hall, boja i frustrada per la pèrdua de tot allò que ha estimat.

Es tracta d’una història de poques pàgines, però plenes d’una sensibilitat exquisida i d’una gran intensitat, ja que l’autora ens fa compartir la fragilitat, el desempar i la soledat dels seus protagonistes.
A continuació en teniu un tastet:


“Había soñado que me enterraban vivo y al despertar persistía la sensación de asfixia. Noté que tenía algo en la boca; cabello, con un olor muy fuerte y dulce. Lo aparté, pero seguía sin poder respirar. Cerré los ojos y permanecí inmóvil unos segundos. Al abrir los ojos ví las velas consumidas sobre aquel abominable tocador y entonces supe dónde me encontraba


Enllaços recomanats:

http://www.lecturalia.com/autor/5352/jean-rhys

http://www.papelenblanco.com/escritores/lumen-recupera-la-obra-de-jean-rhys-con-dos-publicaciones-simultaneas

http://www.blogger.com/•http://bruto.muzaidin.com/2005/wide-sargasso-sea-1966-jean-rhys/

dimarts, 16 de febrer del 2010

Sherlock Holmes


Doyle Sir, Arthur Conan. El Detectiu Sherlock Holmes. Barcelona: L'Atzar 1982-1988

Sir Arthur Conan Doyle va nèixer a Edimburg el 1859 i va morir el 1930. Va estudiar medicina i va exercir com a metge, combinant aquesta professió amb la d’escriptor fins que li va arribar l’èxit literari. Va conrear gèneres diversos: novel·la històrica, d’aventures, de ciència-ficció, contes de misteri i també d’espiritisme.


El personatge que li va donar la fama i que continua sent un referent és el del detectiu Sherlock Holmes, protagonista d'una sèrie de 4 novel·les i 56 relats, publicats en la seva majoria a The Strand Magazine.


Sherlock Holmes és el prototip d'investigador cerebral, que dedueix a partir de les pistes trobades a l’escena del crim i que influirà en tota la narrativa policial posterior. L’acompanya, en la majoria dels casos, el doctor Watson, que també és qui ens narra les seves aventures; tots dos viuen al número 221 de Baker Street, a Londres. El seu enemic, que també compta amb unes extraordinàries facultats intel·lectuals, és el professor Moriarty, que intenta matar-lo a la cascada de Reichenbach. Ha estat dut moltes vegades al cinema i al teatre i també apareix a novel·les, relats, còmics, dibuixos animats i sèries de televisió, amb els més diversos graus de fidelitat a l'esperit del personatge que és ja tot una icona de la cultura popular.


A continuació en teniu un tastet:

“Sherlock Holmes tancà els ulls, posà els colzes sobre els braços de la butaca i ajuntà els extrems dels dits. La lògica ideal, digué, consisteix a deduir, a partir del coneixement que hom té d’un fet i de tots els seus detalls, els esdeveniments que el precediren i també aquells que es poden presentar com a conseqüències.”


Enllaços recomanats:



dilluns, 1 de febrer del 2010

Les veus del Pamano

Tertúlia del club de lectura

Les veus del Pamano de Jaume Cabré
Trobada: 29/01/2010
Valoració mitjana: 5 (6 màxim)

La tertúlia ha comptat amb la participació de Montserrat Corretger, Professora de Literatura del Departament de Filologia Catalana de la URV, gràcies a la col•laboració de l’Antena del coneixement de la URV.

Després d’una introducció a la biografia i l’obra de Jaume Cabré, fent especial menció a la seva manera d’encarar la literatura, hem començat a parlar de la novel•la Les veus del Pamano.

Es tracta d’una novel•la circular ja que el primer capítol seria en realitat el darrer; no li trobem el sentit fins que no acabem de llegir tota la història. Ens trobem també amb un narrador transparent, amb una barreja de persones verbals i de gèneres que en principi pot semblar que fan la lectura difícil, quan en realitat la fan més fàcil, ja que és com si sentissis la pròpia veu dels personatges de ficció. També s’ha parlat de la visió cinematogràfica amb que l’autor construeix diverses escenes: hem llegit la que fa referència al suborn de Ramona per part de Jacint, el xofer de la senyora Elisenda, i que està construïda a l’estil de les millors escenes del gènere negre.

Ha resultat també interessant la contraposició entre els 2 personatges femenins més importants: Elisenda i Tina, amb la seva particular manera d’afrontar la vida i com el personatge masculí: Oriol Fontelles les afecta profundament, tot i que la segona només el conegui a través d’unes pàgines escrites a tall de memòries.

Sobre la moralitat dels personatges o del moment històric que els fa viure tan sols dir que l’autor deixa que cada lector prengui les seves pròpies decisions, els avaluï i els comprengui segons la seva particular manera de veure el món.

Han assistit 18 persones, i la durada ha estat d’1 hora i 30 minuts.

Enllaços recomanats:

dimecres, 27 de gener del 2010

P de perill



Grafton, Sue. P de perill. Barcelona: Proa, 2002

Sue Taylor Grafton, nascuda a Louisville el 24 d’abril de 1940, és una escriptora especialitzada en històries d’intriga.

La seva obra més coneguda és la sèrie l’Alfabet del crim, protagonitzada per la detectiu Kinsey Millhone, que va apareixent en ordre alfabètic i cronològic. Vam començar per la lletra A i ja som a la T, alhora que anem vivint l’evolució de la seva protagonista i el pas del temps.
Les històries transcorren a la ciutat fictícia de Santa Teresa, que s’assembla molt a la primera ciutat de residència de l’autora, Santa Bàrbara, Califòrnia. Com a curiositat explicar-vos que l’autora va triar aquest nom en homenatge a l’autor Ross Macdonald, que també l’havia usat en les seves novel·les.

Totes les obres estan escrites des de la perspectiva de la protagonista, Kinsey Millhone, tot i que cada vegada les trames són més intricades i s’expliquen més els personatges secundaris. Afegir també que malgrat el pas del temps, Kinsey Millhone continua vivint a la dècada dels 80: sense Internet, ni mòbil i usant una màquina d’escriure per elaborar informes, cartes, etc.

L’any 2004 va rebre el Premi literari Ross Macdonald, en base a ser “una escriptora californiana amb una obra que supera l’estàndard de l’excel·lència literària”.

A continuació en teniu un tastet:

“Vaig fer un esquema a la llibreta i després em vaig asseure al mig de la moqueta, donant-me copets al llavi amb el bolígraf mentre estudiava l’habitació. Entre l’olor de la moqueta nova i la flaire de pintura fresca, l’oficina semblava neta i atractiva, com un cotxe nou de trinca. A l’altra banda de la finestra feia un dia tristoi, però, a dins, hi surava una sensació de nou començament.”


Enllaços recomanats:

A pleno sol


Highsmith, Patricia. A pleno sol. Barcelona: Anagrama, 1982


Ara que el gènere negre o d’intriga torna a estar de moda, voldríem recuperar una gran dama del crim: l’escriptora Patricia Highsmith (19 de gener de 1921- 4 de febrer de 1995).



La vida personal d'Highsmith va ser molt problemàtica; es descriu com una alcohòlica que mai va gaudir d'una relació que durés més enllà d'uns pocs anys, i era vista per alguns dels seus contemporanis i coneguts com una dona misantropa i cruel; tot i que el seu darrer editor, Gary Fisketjon, deia que "era aspra, molt difícil... però era també una persona ... secament estranya i divertida, i agradable de tenir al voltant."



Literàriament és coneguda pels seus thrillers psicològics, que han estat adaptats al cinema, recordem per exemple Estranys en un tren, versionada per Alfred Hitchcock el 1951. També la seva sèrie sobre l'assassí Tom Ripley, versionada darrerament per Anthony Minghella, amb els actors: Matt Damon i Jude Law com a protagonistes.

El seu estil és molt personal, sovint macabre, satíric i ple d'humor negre. Els seus protagonistes no estan moralment compromesos per les circumstàncies o simplement desobeeixen la llei. Molts dels seus antiherois, sovint homes joves atractius i emocionalment inestables, cometen assassinats en atacs de passió, o simplement per sortir d'una mala situació personal. És tan probable que evitin la justícia com que la rebin.


A continuació en teniu un tastet:

"Había muy pocas cosas capaces de sacarle de quicio, pero aquélla era una de ellas. No podía soportar las sorpresas ruidosas como aquélla, a cargo de una gentuza repugnante que creía haber dejado atrás para siempre en el momento de cruzar la pasarela, y que ahora ocupaban el camarote que iba a ser su morada durante los cinco días siguientes. Parecían desperdicios tirados por el suelo".



Enllaços recomanats:

dimecres, 13 de gener del 2010

Barcelona trágica


Martín, Andreu. Barcelona trágica. Barcelona: Ediciones B, 2009



Enguany es compleix un segle dels fets de l’anomenada Setmana tràgica de Barcelona, quan la violència de caire anarquista va envair els carrers de Barcelona. Hi trobarem referències no només a aquests fets violents, sinó també a un personatge cabdal en la definició de l’escola moderna, es tracta de Ferrer i Guàrdia, del qual es celebra el centenari de la seva mort.

L’Andreu Martin és un conegut escriptor de novel·la juvenil i d’intriga, que recupera aquests fets històrics per construir aquest relat de ficció on es barregen intriga, història familiar i la pròpia història de la ciutat de Barcelona.

Es llegeix amb facilitat perquè té un ritme ràpid, descriu entorns coneguts i sobretot fa referència a una societat avui desapareguda, però també a una ciutat en canvi, que encara no s’ha convertit en la ciutat plena de turistes que avui coneixem.


A continuació en teniu un tastet:

“van entrar com una riuada tumultuosa, topant els uns amb els altres, pel carrer del Conde del Asalto, on es trobava la delegació de les Drassanes.. L’individu es diluïa en la massa i d’aquella manera es convertia en invisible, invencible i totpoderós. Només quan se separava del grup i es veia com un individu, un prenia consciència de la seva vulnerabilitat, de la possibilitat de ser tocat per una bala... Encara no havia arribat la por, l’autèntica por. Fins aleshores tot era adrenalina corrent per les venes, l’exaltació embogida i cega d’una llibertat acabada d’estrenar. Per fi, aquella gent que tota la vida havia estat marginada, aclaparada, ignorada i humiliada sentia que era lliure de fer allò que li donava la gana, i que podia imposar la seva llei”
Enllaços recomanats:

La Casa del próposito especial.





Boyne, John. La Casa del próposito especial. Barcelona: Salamandra, 2009

John Boyne, escriptor irlandès conegut arreu per la seva obra El niño con el pijama de rayas, i guanyador de nombrosos premis, ha publicat la seva darrera obra: La casa del propósito especial.

Aquesta novel·la empra els mateixos recursos narratius que la seva obra anterior: prosa fluida, intriga, revisió d’un fet històric real i conegut i uns personatges amb els que el lector es pot identificar; també una certa tendència melodramàtica.

La historia està explicada per un dels protagonistes, Giorgi, que mentre fa companyia a la seva dona, que agonitza a l’hospital, recorda la seva vida. A través dels seus ulls rememorarem la vida de la família imperial russa, la vida al Palau d’hivern, el protocol de la cort, etc fins arribar a la revolució bolxevic.

És una novel·la interessant, fàcil de llegir però en la que he trobat a faltar una mica més de rigor històric i de profunditat dels personatges.

A continuació en teniu un tastet:

“Las riberas del río, antaño rebosantes de carruajes que transportaban a sus acaudalados ocupantes a patinar en los lagos helados o a disfrutar de alegres veladas en sus mansiones, estaban ahora desiertas, a excepción de los campesinos que recorrían a toda prisa las aceras, ansiosos por llegar a casa, por huir del frío y comer las pocas migajas que hubiesen podido reunir durante la jornada”

Enllaços recomanats: