Homenatge a Salvador Espriu

Salvador Espriu

Enguany celebrem el 25è aniversari de la seva mort, ja que va morir el 1985 i va ser enterrat al cementiri d’Arenys de mar, la Sinera de la seva obra literària.

Salvador Espriu és un dels escriptors catalans més importants del segle XX. Tot i que és molt conegut per la seva poesia també va tenir un paper molt important en la recuperació del teatre català.

La seva obra ha estat traduïda a diverses llengües, el cantautor Raimon en va musicar diversos poemes, i el seu nom va sonar repetidament en les propostes per al premi Nobel, i tot això ens recorda la gran popularitat que va tenir. També va rebre diversos premis com

1972. Premi d’Honor de les Lletres Catalanes
1980. Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya
1982. Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona

I tot i que ara sembla que la seva popularitat ha minvat o que les noves generacions ja no reconeguin els seu nom, no podem oblidar la seva figura humana com a home de concòrdia ni tampoc la literària.

A continuació en teniu un tastet, extret de La pell de brau, un llibre de poemes que si es publiqués ara continuaria generant polèmica:

A vegades és necessari i forçós
que un home mori per un poble,
però mai no ha de morir tot un poble
per un home sol:
recorda sempre això, Sepharad.
Fes que siguin segurs els ponts del diàleg
i mira de comprendre i estimar
les raons i les parles diverses dels teus fills.
Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats
i l’aire passi com una estesa mà
suau i molt benigna damunt els amples camps.
Que Sepharad visqui eternament
en l’ordre i en la pau, en el treball,
en la difícil i merescuda
llibertat.

Per saber-ne més:

http://www.escriptors.com/autors/esprius/

http://sapiens.ya.com/espriuonline/

Joel Joan recita Espriu: http://www.tv3.cat/videos/2857270

Programa Millennium: http://www.tv3.cat/videos/2825390

Programa Retalls: http://www.tv3.cat/videos/2725310

Programa El meu avi: http://www.tv3.cat/videos/2730370

Homenatge a Miguel Hernández

Miguel Hernández

Enguany celebrem el centenari del naixement de Miguel Hernández, a la ciutat d’Orihuela.

Fill de família modesta i pagesa va haver de compaginar l’escola amb l’ajuda a la seva família en les tasques de pastor.

El 1934 se’n va a Madrid on entra en contacte amb els ambients literaris i artístics i aconsegueix treball a les Misiones Pedagógicas.

El 1936 s’incorpora a l’exèrcit de la República i l’any 1939 es empresonat quan intentava creuar la frontera amb Portugal. Mor el 1942 a la presó d’Alacant, quan només tenia 31 anys.

Home entusiasta i vital per naturalesa canta a l’amor però també a les injustícies socials, a la guerra i a la mort, també a la dignitat dels més humils.
Alguns dels seus poemes han estat musicats per Joan Manuel Serrat.

A continuació en teniu un tastet:

¿Que quiere el viento de encono
que baja por el barranco
y violenta las ventans
mientras te visto de abrazos?

Derribarnos, arrastrarnos.

Derribadas, arrastradas,
las dos sangres se alejaron.
¿que sigue queriendo el viento
cada vez más enconado?

Separarnos.

Font imatge: http://fcom.us.es/blogs/vazquezmedel/files/2009/07/miguel_hernandez.jpg

Per saber-ne més: http://www.miguelhernandezvirtual.com/xml/

De gats, llibres i biblioteques

Dewey, de Vicki Myron

Avui us proposo una història plena d’amor als llibres, però també als gats i a les persones.

A través d’una història real, la del gatet que un matí de gener de 1988 van trobar a la bústia de devolució dels llibres, de la biblioteca de Spencer, coneixerem les interioritats del treball en una biblioteca, els llaços que aquesta estableix amb la comunitat i la complexitat de les relacions entre humans, i entre humans i animals.

Hi ha alguns trossos una mica sensibleros però penso que resultarà una lectura agradable per a tots aquells que estimen els animals, i també els llibres.

A continuació en teniu un tastet:

"... per a en Dewey, la biblioteca de Spencer era un món grandiós, ple de calaixos , armaris, prestatgeries, expositors, gomes elàstiques, màquines d’escriure, fotocopiadores, taules, cadires, motxilles i bosses, així com una filera incessant de mans disposades a acariciar-lo, cames on refregar-se ... La biblioteca era sempre plena de persones afectuoses i gentils.

Com molta gent pensava que ser una bibliotecària volia dir estampar la data de venciment a la part del darrera del llibre. Però era molt més que això. en pocs mesos, estava ficada fins al coll en campanyes de màrqueting i en disseny gràfic...

Una biblioteca, després de tancar, és un lloc solitari. Hi ha un silenci esfereïdor i les fileres de llibres creen uns racons sinistres i esgarrifosos, gairebé fantasmagòrics...

... Una biblioteca excepcional no vol dir que sigui gran o amb un disseny esplèndid. No ha de tenir les millors instal·lacions o el personal més eficient o els millors beneficiaris. Una biblioteca excepcional ha de proveir, ha d'estar immersa en la vida de la comunitat de tal manera que es faci indispensable. Una biblioteca excepcional és una en què ningú s'hi fixa, perquè sempre ha estat allí, satisfent les necessitats dels seus usuaris.

La biblioteca continua endavant, sense gat per primer cop... Després de la mort d’en Dewey, vam tenir gairebé un centenar d’oferiments de nous gats. Provenien de llocs llunyans, com Texas ... però no hi havia cap entusiasme a agafar-ne un. La junta directiva va posar una moratòria de dos anys abans de tenir gats a la biblioteca. Deien que necessitàvem temps per pensar sobre l’assumpte. La meva opinió era clara. No es pot restituir el passat.

Troba el teu lloc. Sigues feliç amb el que tens. Tracta bé a tothom. Viu una bona vida. No tot és en les coses materials, sinó en l’amor, que és impossible de predir. Ho vaig aprendre d’en Dewey..."

Enllaç recomanat:

• http://www.ara.cat/blog/index.php/2009/09/dewey-el-gatet-de-biblioteca-que-ha-commogut-el-mon/

El club de los viernes

Jacobs, Kate: El club de los viernes

L'autora és periodista, viu a Nova York i ha aconseguit un gran èxit amb aquesta novel•la, de la que ben aviat es farà una versió cinematogràfica.

El club de los viernes és una història coral, protagonitzada per un col•lectiu de dones que només tenen en comú el fet de teixir, fer mitja. Totes elles arrosseguen un passat i un present ple d’incerteses però són capaces d’ajudar-se a superar les adversitats i a créixer com a persones.

El que m’ha agradat és la manca de pretensions de l’obra, que es llegeix amb molta facilitat, però que et porta a reflexionar sobre les segones oportunitats que t’ofereix la vida, i també sobre com els malentesos poden destruir una bona relació.

M’agradaria explicar-vos més coses però prefereixo que la llegiu i per animar-vos us copio aquest fragment:

“Él aguardaba detrás del mostrador con el café recién hecho, tal como llevaba haciendo durante la última década cada día de lunes a viernes. El ajetreo de la hora de la comida había terminado ... la tienda funcionaba bien, y a Marty le gustaba que la gente pasara por allí de camino al trabajo, despedirlos con la comida y una broma, charlar con los mismos rostros del barrio día tras día”

El Caballero de Alcántara

Sánchez Adalid, Jesús: El Caballero de Alcántara

Jesús Sánchez Adalid és un escriptor de novel·la històrica que està aconseguint un gran èxit de públic amb les seves obres.L’any 2007 va guanyar el premi Fernando Lara amb l’obra: El alma de la ciudad.

Les seves obres estan ambientades, majoritàriament, a l’època de màxim esplendor de la corona espanyola: els regnat de Carlos I i de Felipe II, tot i que transcorren en diversos indrets de la mediterrània. Els seus personatges acostumen a enfrontar-se a situacions personals complicades que els permeten créixer i evolucionar.

El Caballero de Alcàntara és una història d’aventures que narra la construcció d’una xarxa d’espionatge per part de Felipe II, que compta amb l’ajut de diverses ordres militars, la d’Alcántara i la de Malta. El protagonista principal, Luis María Monroy marxa cap a l’orient amb la missió d’espiar a la cort del Gran Turc, a Istanbul, per afavorir els interessos espanyols.

“El rey tenía que enfrentarse con el formidable poderío turco, que fomentaba la piratería en el norte de África, lo cual imposibilitaba el comercio en el mediterráneo y mantenía en constante alarma a todo el extenso litoral. Por otra parte, la persistencia de una población musulmana en la península favorecía la comunicación de los moriscos españoles con los nuevos puertos musulmanes y alentaba la esperanza de una nueva invasión, como sucedió tantas veces en la Edad Media, para restaurar el Imperio del islam”

Us recomanem els següents enllaços per a més informació:
Wikipedia: http://es.wikipedia.org/wiki/Jesús_Sánchez_Adalid
Blog de l’autor: http://www.jesussanchezadalid.es/

Nits a Rodanthe

Nicholas Sparks: Nits a Rodanthe

Novel·la d’amor en la línia d’”Els ponts de Madison”, ja que els protagonistes són també una parella d’edat madura, amb experiències vitals diverses però que els han deixat un pòsit d’amargor. Tots dos s’ajudaran en un moment especialment difícil de les seves vides i això farà que es tornin més forts sense deixar de ser profundament humans.

Es tracta d’una obra senzilla i de fàcil lectura, que agradarà a tots els que s’interessen per les històries que parlen de sentiments i emocions, però que també hi busquen una certa transcendència, que l’autor bucegi en les emocions i s’hi pugui trobar algun paral·lelisme amb la vida real.

L’autor, Nicholas Sparks, està considerat com un dels escriptors de best-sellers més importants dels Estats-Units. Les seves obres han estat portades al cinema amb gran èxit de públic. Ara mateix podeu veure l’adaptació de l’obra que us comentem sota el títol Noches de tormenta, i protagonitzada per Richard Gere i Diane Lane.

Aquí teniu un tastet del llibre:

“No sabia com se sentiria en vendre la casa, però quan va engegar el cotxe es va adonar que no sentia gairebé res, llevat d’un aire indefinit de compleció.
Aquell dia, al matí, havia caminat per la casa, d’una habitació a l’altra, per última vegada, amb l’esperança de recordar escenes de la seva vida. Li semblava que podria imaginar-se l’arbre de Nadal i recordar l’entusiasme del seu fill baixant amb pijama les escales sense fer soroll per veure els regals que li havia deixat el Pare Noel”

Els homes que no estimaven les dones

Stieg Larsson: Els homes que no estimaven les dones

Ens trobem amb una novel·la de trama complexa: corrupció empresarial, finances poc clares, misteris familiars, relacions de poder, i presidint-ho tot l’anomenada “violència de gènere”.

Aquests ingredients fan que aquesta obra hagi estat llegida per més de quatre milions de persones i considerada com la millor novel·la negra de la dècada.

Els protagonistes principals són Mikael Blomkvist, periodista condemnat per difamació a causa d’un reportatge, i Lisbeth Salander, una hacker independent i asocial en lluita permanent contra la injustícia i amb una sòrdida història al darrera. Tots dos es veuran involucrats en una història que presenta el costat fosc de la aparentment modèlica societat sueca, on tenen lloc les més diverses abjeccions.

La força d’aquests dos personatges i la seva capacitat per connectar amb tot tipus de públics, des dels joves fins als adults, explicaria bona part del seu èxit, però seríem injustos si no féssim esment de l’habilitat narrativa de l’autor que manté amb solvència diferents línies d’acció sense que perdem els fil narratiu ni l’interès per tot allò que ens explica.

Si us ha agradat podeu continuar amb el 2n llibre de la trilogia, que també porta un títol ben curiós: La noia que somiava amb un llumí i un bidó de gasolina. En aquest la protagonista absoluta és la Lisbeth i la seva història, sense perdre de vista la crítica social.

Estic esperant a llegir els vostres comentaris. Us ha agradat tant com a mi?

Siempre quise bailar como el negro de Boney M.

Romero, José Luis: Siempre quise bailar como el negro de Boney M.

Aquesta obra de títol curiós i impactant és la primera novel·la de José Luís Romero, policia local de Barcelona en actiu, que se’ns revela com escriptor de novel·la negra. La seva feina diària li aporta un coneixement prou profund de la Barcelona més desconeguda i més allunyada de les postals de disseny que ofereixen d’altres espectadors de la ciutat com per exemple Woody Allen.

Com tota novel·la de gènere negre hi trobem una barreja de realisme social, corrupció, lluita de classes, “dona fatal” i com a protagonista un detectiu privat, que abans va pertànyer a la guàrdia civil, desencisat i complex, però honest.

Té un estil força cinematogràfic, un llenguatge planer i una interessant dosi d’humor negre, que fa èmfasi en les contradiccions de la nostra societat especialment en la manca de moral, o de valors, i l’excessiva preocupació per aconseguir béns materials.

Per acabar us transcric un petit tast de l’obra, esperant que us animeu a llegir-la:

“... En una ciudad tan populosa y cosmopolita como Barcelona en cualquier lugar hay broncas, en cualquier momento se comenten asaltos o te topas con borrachos al volante. Y la noche es otro país con otro idioma, donde predomina la palabra gruesa, el gesto seco y donde campan a sus anchas los pirados que se dedican a incendiar coches y contenedores para divertirse. A esas horas el peligro y la violencia aumentan exponencialmente, sobre todo en el centro. Por algo Las Ramblas se encuentra en el ranking de las diez calles más peligrosas del mundo...”

Las Mujeres, que escriben también son peligrosas

Bollmann, Stefan: Las Mujeres, que escriben también son peligrosas

Aquest llibre ens proposa un repàs per la trajectòria d’algunes de les principals escriptores de la literatura universal. Des del segle XII fins a l’actualitat, des de Jane Austen a Irene Némirovsky. Están classificades per èpoques i a part d’un petit comentari sobre la seva personalitat i l’obra literària, hi trobem la reproducció d’una fotografia o d’un gravat.

La introducció d’Esther Tusquets, titulada: Las mujeres, la literatura y la peligrosidad, ens diu coses com:

"la literatura femenina no se considera una parte integrante de la literatura en general, al igual que la masculina... La obra de un escritor se lee y se juzga sin tener en cuenta su sexo; la obra de una mujer se lee y se juzga teniendo presentes su condición de mujer"

"Es posible que las mujeres situadas en una posición desventajosa, las mujeres a las que todo suele exigirnos un esfuerzo mayor, obligadas casi siempre a compaginar nuestro trabajo con la maternidad y el hogar, tentadas a menudo a renunciar a él, sujetas, aún hoy, a todo tipo de interrupciones, vivamos la condición de escritoras, nos enfrentemos al “abismo existencial de la escritura”, con mayores riesgos, es posible que vivamos más peligrosamente...”

Hi estaríeu d’acord?

El setè camió

Montellà, Assumpta: El setè camió. El tresor perdut de la República

Es tracta d’una encertada barreja de ficció i realitat, alhora que un encertat exercici de recuperació històrica.

L’autora que s’ha especialitzat en treballs d’investigació sobre la guerra civil i les rutes de l’exili en parla en aquesta obra de “la mina de Negrín”, en realitat la mina Canta, explotació de talc situada a la Vajol; va ser expropiada l’any 1937 i convertida en un búnker, amb una gran cambra cuirassada, on es va guardar el tresor de la República: obres d’art del Museu del Prado, lingots d’or, joies i objectes religiosos.

El 4 de febrer de 1939, amb la guerra ja perduda i l’exèrcit de Franco gairebé a les portes s’ordena l’evacuació total, queden 7 camions que es dirigeixen a la frontera amb França. Sis camions aconseguiran passar la frontera, malgrat els intensos bombardejos i la gentada que intentava fugir, però el setè es va quedar atrapat ...

Voleu saber la resta de la història?

Una golosina

Barbery, Muriel: Una golosina

L’autora que s’ha fet famosa amb “L'Elegància de l'eriçó” ens presenta aquesta obreta, que va ser el seu primer text de ficció i també el primer manuscrit que va enviar a les editorials.

A través dels ulls de tots aquells que el coneixen i que hi han mantingut un contacte proper i de vegades íntim coneixem al protagonista, el crític culinari més important del món. Ell sap que només li queda un dia de vida i busca un gust, no sap si de la infantesa o de l’adolescència, aquell sabor que està per damunt de tots els altres.

“Fue un deslumbramiento. Lo que atravesó la barrera de mis dientes no fue materia ni agua; simplemente una sustancia intermediaria que, de una había guardado la presencia, la consistencia que resiste a la nada y de la otra había adoptado la fluidez y una ternura milagrosas”.

Però en realitat el que busca potser és una altra cosa, perquè el sabor també va lligat moltes vegades amb el record de la persona que ens el va donar a provar, que ho va elaborar; amb els sentiments que teníem envers ella.

Si hagués de triar un capítol del llibre per recomanar-lo, triaria el de la Lotte, néta del protagonista que després d’una colla de reflexions sobre la seva família acaba dient:

“Se creen que los niños no saben nada. A veces uno se pregunta si los mayores han sido niños alguna vez”

El juego del ángel

Carlos Ruíz Zafón: El juego del ángel

Finalment, després d’anys d’espera, arriba la nova obra de l’autor de “L’ombra del vent”.

He de dir-vos que, tot i que m’ha enganxat des de les primeres pàgines i l’he llegit amb voracitat, no l’he trobat tan interessant com el primer.

És cert que recupera la Barcelona convulsa de principis del segle XX, aquell màgic “Cementiri dels llibres oblidats” de la seva obra anterior i l’amor pels llibres i la lectura, així com l’univers gòtic i una mica morbós que ja és habitual en l’autor. Però aquesta vegada m’ha mancat una mica d’originalitat i de frescor; els llibres que guarden l’ànima de l’escriptor, el personatge misteriós que s’amaga darrera la careta d’un mecenes i la persecució d’una vida sinó eterna, si més duradora, m’han recordat a Lovecraft, i el llibre maleït (Necronomicon) i sobretot a l’obra de William Hjortsberg. “Cor d’àngel”, que va ser duta al cinema i interpretada per Robert De Niro.

El començament de l’obra és impagable:

“Un escritor nunca olvida la primera vez que acepta unas monedas o un elogio a cambio de una historia. Nunca olvida la primera vez que siente el dulce veneno de la vanidad en la sangre y cree que, si consigue que nadie descubra su falta de talento, el sueño de la literatura será capaz de poner techo sobre su cabeza, un plato caliente al final del día y lo que más anhela: su nombre impreso en un miserable pedazo de papel que seguramente vivirá más que él. Un escritor está condenado a recordar ese momento, porque para entonces ya está perdido y su alma tiene precio...

En parlem?

El secret de Christine Falls

Benjamin Black: El secret de Christine Falls

Benjamin Black és el pseudònim de John Banville, nascut a Wexford el 1945, i autor de la novel·la “El mar” que va rebre el premi Man Booker.

Totes dues obres comparteixen el gust per les frases ben construïdes, la cura en el llenguatge, i sobretot els mateixos paisatges: els de la seva Irlanda natal. També els personatges semblen amarats de la mateixa profunda tristesa, venen d’un passat ple d’equivocacions i ferides que els ha deixat plens d’amargor i de desànim.

“No eren els morts allò que semblava inquietant a Quirke, sinó els vius. Quan va entrar al dipòsit molt després de la mitjanit i va veure Malachy Griffin, va notar un calfred a l’espinada que resultaria profètic, un tremolor dels tràngols que vindrien. Mal era al despatx de Quirke, assegut a l’escriptori. Quirke va aturar-se a la sala dels cossos...”

Voleu continuar llegint?

La noia de les taronges

Jostein Gaarder: La noia de les taronges.

Nascut a Oslo el 1952 ha estat professor de filosofia durant 11 anys.
L’èxit mundial li va arribar amb “El món de Sofia”, que ha estat traduïda a 45 llengües i ha venut més de 16 milions d’exemplars.

Ha escrit nombrosos obres com “Vita brevis”, “El misteri de Nadal”, “Que hi ha algú”, et..
“La noia de les taronges” que us presento avui és una lectura absolutament recomanable per a totes les edats, perquè diverses generacions s’hi trobaran reflectides en les seves pàgines: adolescents, joves i adults en els seus rols com a fills, pares o avis.

El protagonista es diu Georg i té 15 anys. Viu amb la seva mare, el seu padrastre i la seva germana de 18 mesos. Un bon dia la seva àvia li porta una carta que el seu pare li va escriure abans de morir. És una carta que ha estat perduda durant molt de temps i que Georg rep amb cert escepticisme perquè a penes se’n recorda, del seu pare.

No sentiu curiositat per saber què li explica?

Us agraden els contes?

A mi és un gènere que sempre m’ha agradat per la seva concisió, per l’esforc que ha de fer l’escriptor per explicar-nos unes històries interessants i sobretot breus. En aquest temps de presses constants el fet de començar i acabar una història resulta interessant, sobretot quan llegeixes al vespre i no disposes de gaire estona.

Us recomano alguns títols que m’han agradat:

Woody Allen: Pura anarquía, i en concret el conte “Calistenia, urticaria, montaje final” m’han fet passar una bona estona i han posat un somriure al final d’un dia atrafegat.

Ramon Solsona: Cementiri de butxaca, és un altre llibre de relats plens d’humor, alguns cops bastant negre, i relacionats de diverses maneres amb la mort. Si hagués de triar-ne algun, us recomanaria: “La tomba de la dona que feia cursets”. Té només una pàgina, però és magnífic.

I com diuen en castellà “No hay dos sin tres” us proposo: Sergi Pàmies: Si menges una llimona sense fer ganyotes, que em sembla que encara està a les llistes de més venuts i que tot i les seves poques pàgines conté també grans encerts.

Ja em direu què us ha semblat la proposta!

El retorn d'un clàssic

Richard Matheson: Soy leyenda.

Nascut a Nova Jersey el 1926 està considerat com un dels millors escriptors de ciència ficció del segle XX.

Ha obtingut diversos premis, entre els quals: British Fantasy (1996); Horror Guild Award (2000); Retro Hugo (2001).

Ha escrit nombrosos guions de cine i televisió i la seva obra literària ha estat portada al cinema en diverses ocasions.

“Soy leyenda” és un clàssic del seu gènere; un relat torbador sobre la solitud i la por a la diferència. Tot i que d’una altra manera hi ha un relat “La pell freda”, d’A. Sánchez Piñol, que també aborda aquestes qüestions.

Aquesta novel·la ha estat portada al cinema en 3 ocasions: una protagonitzada per Vincent Price, l’any 1964; l’alta per Charlton Heston, el 1971, i la versió que està actualment a la cartellera. Esperem que aquest cop la versió cinematogràfica faci justícia a la novel·la i incideixi més en l’aspecte psicològic que en el terrorífic.

En parlem?

La última legión

Aquest cap de setmana al cinema Municipal Rambla projecten “La última legión”, pel·lícula basada en una novel·la de Valerio Manfredi que porta el mateix títol.

L’acció se situa a les acaballes de l’Imperi Romà, quan ja existeix l’Imperi d’orient i el d’occident. Les lluites de poder així com la proximitat dels “bàrbars del nord” mouen una intriga plena de referències mitològiques i mítiques al voltant d’una espasa, que després serà coneguda com “Excalibur”.

Conceptes com l’honor, el deure i l’amor a la pàtria impregnen aquesta obra de manfredi, que no es troba entre les millors, però sí que és entretinguda i intenta mantenir un to èpic durant tot el relat.

La pel·lícula m’ha semblat un senzill relat d’aventures, entretingut però sense cap to èpic entre d’altres coses.

I vosaltres què en penseu?