dilluns, 18 de febrer de 2008

La noia de les taronges

Jostein Gaarder: La noia de les taronges.

Nascut a Oslo el 1952 ha estat professor de filosofia durant 11 anys.
L’èxit mundial li va arribar amb “El món de Sofia”, que ha estat traduïda a 45 llengües i ha venut més de 16 milions d’exemplars.

Ha escrit nombrosos obres com “Vita brevis”, “El misteri de Nadal”, “Que hi ha algú”, et..
La noia de les taronges” que us presento avui és una lectura absolutament recomanable per a totes les edats, perquè diverses generacions s’hi trobaran reflectides en les seves pàgines: adolescents, joves i adults en els seus rols com a fills, pares o avis.


El protagonista es diu Georg i té 15 anys. Viu amb la seva mare, el seu padrastre i la seva germana de 18 mesos. Un bon dia la seva àvia li porta una carta que el seu pare li va escriure abans de morir. És una carta que ha estat perduda durant molt de temps i que Georg rep amb cert escepticisme perquè a penes se’n recorda, del seu pare.


No sentiu curiositat per saber què li explica?

6 comentaris:

yarramalong ha dit...

Tècnicament és una novel.la complexa ja que inclou una història dins una altra i ens anem assabentant de la vida del nen protagonista per les cartes del seu pare. Tanmateix, el moviment de l'acció de passat a present en vistes de futur uneix tota la història i ens ajuda a seguir el fil sense que com a lectors ens poguem perdre. Llenguatge és fàcil però conceptes profunds sobre les preguntes existencials que qualsevol de nosaltres ens preguntem...


sara i sidney

Anònim ha dit...

Aquest llibre sembla escrit per als adolescens, les cabòries que té el Joan Olaf, pensant:
Per què porta tantes taronges aquella noia?
Però quan t'endinses en el llibre, et fa pensar, es un cant a la vida i a disfrutar de les coses que ens envolten, els animals, les plantes, el cel, i com no, el telescopi Hubble "l'ull de l'univers", el cual en Joan Olaf n'es un aficionat i en Georg en va fer un treball per l'escola.
"La noia de les taronges" estudiava belles arts, i li agradava pintar moltes taronges. El seu nom és Veronika i juntament amb en Joan Olaf, estudiant de medicina, esdevinguè metge, són els pares d'en Georg, el noi de 15 anys que un dia va trobar una llarga carta dirigida a ell escrita quan sols era un nén petit per el seu pare quan estava greument malalt a punt de morir. Li va voler donar a entendre que en aquest món i estem de casualitat pero cal que en gaudim en la mesura que poguem.

Amb en Georg li va anar molt bé trobar la carta del seu pare, que li explicava la coneixença i el festeig amb la Veronika, la seva mare, l'alegria que van tenir al nèixer i les vivenciès de petit, la carta li va servir per madurar.
Viu amb la seva mare, el seu padraste i una germaneta de mesos, i té molt bona relació amb els avis.

El llibre es nota que esta escrit per un filòsof, Jostein Gaarder, però es llegeix amb fluïdesa.

La meva puntuació es un 4.

Mar.

Anònim ha dit...

La visio de Georg sobre la seva familia es la de un nen de quinze anys, sensible i inteligent.Quan comenta els punts forts de la seva familia diu d'ell mateix que el seu punt fort es que s'ha adonat que pertanyem a un planeta de la via Lactea,(diu molt del seu caracter).Es curios el consell del seu pare quan li diu a Georg que miri el mon abans d'empollar massa fisica i quimica, " es genial".
Novel-la profunda ,sensible i plena de poesia i sensibilitat.La manera sensilla pero genial d'explicar el que es l'existencia, que es el viure i que es el mori.Emocionant pels sentimens que desperta. En el cas de no haver conegut el nostre pare, tots voldriem rebre una carta anys despres amb els seus pensaments i sentiments cap a nosaltres.
Al llegir-la vaig recordar lo molt que em va agradar "El mon de Sofia
en el seu moment.

GAIA

20/Abril/2009

Rosana ha dit...

No em va estranya saber que Jostein Gaarder ha estat professor de filosofia i d'història de les idees, ja que l'autor ens presentar no una novel·leta d'entreteniment, sinó una obra on a través d'un personatge ens planteja explícitament la pregunta: Val la pena viure una vida plena, encara que sàpigues que has de morir?
Vida i Mort són les dues idees a través de les quals es desenvolupa la novel·la, sempre acaronats aquests conceptes sota un altre central: l'amor, ja que no hem d'oblidar que l'obra es centra en la búsqueda i relació de la noia de les taronges. Sense obvià que tot està sota l'univers, el paper metafòric del telescopi Hubble, com a unió de les vides del pare i del fill.
La part filosòfica de l'obra es paeix molt bé. És això que tenen de bó les bones novel·les.
L'autor ens va presentant diferents estris a través dels quals poder endinsar-nos en la resposta que hem de donar a la pregunta central. Així és interessant el paper de la natura:
"Tot d'una, un cabirol surt d'una arbreeda d'un salt , et mira intensament als ulls un segon i desapareix. Quina mena d'ànima és al que el posa en moviment? Quina força impenetrable guarneix la terra amb flors i tots els colors de l'arc de Sant Martí i adorna el cel de al nit amb una obra sumptuosa de punters de coixí feta d'estrelles que parpelleguen?

La presentació de tres generacions en els personatges i l'evolució dels personatges centrals: pare i fill en els seus escrits és sens dubte interessant.

La part filosòfica de l'obra es paeix molt bé. És això que tenen de bó les bones novel·les. El públic, el lector pot quedar-se amb allò que li interessi, potser amb la història d'amor o potser endinsar-se més. Ell tria, però es quedi en el nivell que vulgui és una lectura més que recomanable.

correctora de llibres ha dit...

Encara estic llegint el llibre però de moment esta divertit.
M'agradaria fer un comentari que a la pàgina 41 linea 24 paraula número 9 posa corpresa i és sorpresa la paraula correcta



Anònim ha dit...

És un llibre que tracta dos temes diferents, però que a la vegada estan relacionats. Per una banda, es tracta la història d'amor entre la noia de les taronges i l'autor de la carta; i per una altra, té el punt filosòfic de la pregunta final. Realment, penso que la part més important és la reflexió sobre la vida i la mort i que, d'alguna manera, el romanç és el fonament per a que el Georg reflexioni sobre la pregunta. És a dir, el pare li explica la seva vida i li argumenta la seva resposta a la seva pròpia pregunta. Es nota la desesperació, la por i la tristesa amb que està escrita la carta; però, a la mateixa vegada, té aquest puntet d'esperança en que la resposta del Georg a la seva pregunta serà la vida.
M'ha agradat molt, m'ha fet pensar i adonar-me'n de la grandesa del món. El tornaria a llegir.