Àcid sulfúric

Àcid sulfúric d'Amélie Nothomb

Trobada : 12/12/2007
Valoració mitjana: 2.87 (6 màxim)

Els integrants del club, aquest cop, gairebé s’han distribuït en 2 grups: aquells a qui ha agradat molt i aquells a qui ha desagradat profundament. L’estil de l’autora, de frases curtes però vocabulari ric potser és el que ha despertat més consens, però et tema ha desvetllat profundes controvèrsies, així com el seu tractament.

Quant a l’argument: en un país sense nom ni tampoc data cronològica, uns productors de televisió s’inventen un Reality que recrea tot l’horror dels caps de concentració nazi per a ús i consum dels televidents. Aquest fet ha estat vist per a uns com una metàfora que usa l’autora per explorar fins on pot arribar l’ésser humà i per altres com una banalització d’un fet real, històric i molt dolorós.

La tertúlia ha estat molt amena i participativa i ha comptat amb la presència de Raquel Lozano, que ha aportat dades poc conegudes sobre el funcionament dels mitjans de comunicació. Ha fet una presentació interessant sobre què són els Reality, què amaga l’excusa de l’audiència, i la responsabilitat moral de tots plegats..

Han assistit 16 persones, i la durada ha estat d’1 hora i 45 minuts.

Us agraden els contes?

A mi és un gènere que sempre m’ha agradat per la seva concisió, per l’esforc que ha de fer l’escriptor per explicar-nos unes històries interessants i sobretot breus. En aquest temps de presses constants el fet de començar i acabar una història resulta interessant, sobretot quan llegeixes al vespre i no disposes de gaire estona.

Us recomano alguns títols que m’han agradat:

Woody Allen: Pura anarquía, i en concret el conte “Calistenia, urticaria, montaje final” m’han fet passar una bona estona i han posat un somriure al final d’un dia atrafegat.

Ramon Solsona: Cementiri de butxaca, és un altre llibre de relats plens d’humor, alguns cops bastant negre, i relacionats de diverses maneres amb la mort. Si hagués de triar-ne algun, us recomanaria: “La tomba de la dona que feia cursets”. Té només una pàgina, però és magnífic.

I com diuen en castellà “No hay dos sin tres” us proposo: Sergi Pàmies: Si menges una llimona sense fer ganyotes, que em sembla que encara està a les llistes de més venuts i que tot i les seves poques pàgines conté també grans encerts.

Ja em direu què us ha semblat la proposta!

Inquisitio

INQUISITIO d'Aldred Bosch

Trobada: 30/11/2007

Valoració mitjana : 2.95 (6 màxim)

Els integrants del club han valorat bastant desfavorablement l’obra tot i pensar que conté aspectes interessants. Així doncs, destacaríem el perfil psicològic dels personatges, i en concret la seva psicologia moral, però la trama esotèrica la infantil·litza i la fa poc creïble. En general tothom ha opinat que volia dir massa coses, de massa gèneres diferents i això n’ha fet una obra poc reeixida. Ha agradat també el retrat que fa de la ciutat de València.

La tertúlia ha estat amena i interessant i ha comptat amb la participació de Margarita Mauri, que ha aportat dades interessants sobre la personalitat dels protagonistes, i ens ha fet pensar en possibles paral·lelismes entre personatges literaris, p.e. Llorenç Ramo versus Fermin de Pas. Hem acabat parlant de Moral social i de filòsofs grecs com Aristòtil i Sòcrates.

Han assistit 12 persones, i la durada ha estat d’1 hora i 45 minuts.

El retorn d'un clàssic

Richard Matheson: Soy leyenda.

Nascut a Nova Jersey el 1926 està considerat com un dels millors escriptors de ciència ficció del segle XX.

Ha obtingut diversos premis, entre els quals: British Fantasy (1996); Horror Guild Award (2000); Retro Hugo (2001).

Ha escrit nombrosos guions de cine i televisió i la seva obra literària ha estat portada al cinema en diverses ocasions.

“Soy leyenda” és un clàssic del seu gènere; un relat torbador sobre la solitud i la por a la diferència. Tot i que d’una altra manera hi ha un relat “La pell freda”, d’A. Sánchez Piñol, que també aborda aquestes qüestions.

Aquesta novel·la ha estat portada al cinema en 3 ocasions: una protagonitzada per Vincent Price, l’any 1964; l’alta per Charlton Heston, el 1971, i la versió que està actualment a la cartellera. Esperem que aquest cop la versió cinematogràfica faci justícia a la novel·la i incideixi més en l’aspecte psicològic que en el terrorífic.

En parlem?