dilluns, 22 de setembre de 2008

Tretze tristos tràngols


Sánchez Piñol, Albert: Tretze tristos tràngols


Aquesta és la darrera obra d’Albert Sánchez Piñol, escriptor que ha aconseguit un gran èxit amb les seves obres anteriors: La pell freda i Pandora al congo.

Com diu la solapa del llibre: ... tretze contes que estimulen la nostra imaginació. Tan sorprenents i diversos que, a més de la força narrativa de l’autor, només tenen en comú que són tretze, que són tristos i que els seus personatges passen tràngols”.

Si us van agradar les seves obres anteriors penso que no us decebrà perquè aquests contes contenen el millor de l’escriptor, segons el meu parer: fantasia, quotidianitat i humor barrejat d’ironia. M’han agradat especialment aquests 2 contes dels quals us transcric un petit tast:

“Tot el que li cal saber a una zebra per sobreviure a la sabana”

Durant milers i milers d’anys les zebres han transmès la seva saviesa a les seves filles. Cada generació ha perfeccionat l’anterior, les zebres ben ensenyades han prosperat, i s’han reproduït, i per això hi ha milions de zebres a la sabana...


“Només digues si encara m’estimes”
Ella es deia Marta i era rica, rossa, frívola i trivial. Era tan guapa que no podia tenir amigues: quan entrava en un saló totes les altres semblaven fregalls... Ell es deia Albert i era ben plantat com un xiprer. Alt, esvelt, elegant, un home d’aquells que ningú vol que sigui ric, perquè és preferible admirar un pobre esforçat que un ric privilegiat.

3 comentaris:

Jesús M. Tibau ha dit...

una lectura molt recomanable, mentre esperem la tercera novel.la de la trilogia

Anònim ha dit...

Aquest comentari més que pels contes que els tinc pendents és en referència a Pandora al Congo.

Què en penseu? És una història en la qual l'autor ens aixeca la camisa des de la primera paraula? (o frase)...

O potser és menys rodona que la primera?

Mel

Anònim ha dit...

en resposta al comentari de Mel: a mi em va agradar més Pandora al congo que La pell freda; potser la vaig trobar menys angoixant i em va recordar aquelles lectures d'aventures, del tipus Les mines del rei Salomó, que t'entretenien i et feien viatjar cap a móns desconeguts o llunyans sense tenir massa en compte si eren verosímils al cent per cent. També vaig tenir la sensació que l'autor se'n reia, però picant-me l'ullet!