Aquesta és la darrera obra d’Albert Sánchez Piñol, escriptor que ha aconseguit un gran èxit amb les seves obres anteriors: La pell freda i Pandora al congo.
Com diu la solapa del llibre: ... tretze contes que estimulen la nostra imaginació. Tan sorprenents i diversos que, a més de la força narrativa de l’autor, només tenen en comú que són tretze, que són tristos i que els seus personatges passen tràngols”.
Si us van agradar les seves obres anteriors penso que no us decebrà perquè aquests contes contenen el millor de l’escriptor, segons el meu parer: fantasia, quotidianitat i humor barrejat d’ironia. M’han agradat especialment aquests 2 contes dels quals us transcric un petit tast:
Durant milers i milers d’anys les zebres han transmès la seva saviesa a les seves filles. Cada generació ha perfeccionat l’anterior, les zebres ben ensenyades han prosperat, i s’han reproduït, i per això hi ha milions de zebres a la sabana...“Tot el que li cal saber a una zebra per sobreviure a la sabana”
“Només digues si encara m’estimes”
Ella es deia Marta i era rica, rossa, frívola i trivial. Era tan guapa que no podia tenir amigues: quan entrava en un saló totes les altres semblaven fregalls... Ell es deia Albert i era ben plantat com un xiprer. Alt, esvelt, elegant, un home d’aquells que ningú vol que sigui ric, perquè és preferible admirar un pobre esforçat que un ric privilegiat.
Aquest llibre ens proposa un repàs per la trajectòria d’algunes de les principals escriptores de la literatura universal. Des del segle XII fins a l’actualitat, des de Jane Austen a Irene Némirovsky. Están classificades per èpoques i a part d’un petit comentari sobre la seva personalitat i l’obra literària, hi trobem la reproducció d’una fotografia o d’un gravat.
La introducció d’Esther Tusquets, titulada: Las mujeres, la literatura y la peligrosidad, ens diu coses com:
"la literatura femenina no se considera una parte integrante de la literatura en general, al igual que la masculina... La obra de un escritor se lee y se juzga sin tener en cuenta su sexo; la obra de una mujer se lee y se juzga teniendo presentes su condición de mujer"
"Es posible que las mujeres situadas en una posición desventajosa, las mujeres a las que todo suele exigirnos un esfuerzo mayor, obligadas casi siempre a compaginar nuestro trabajo con la maternidad y el hogar, tentadas a menudo a renunciar a él, sujetas, aún hoy, a todo tipo de interrupciones, vivamos la condición de escritoras, nos enfrentemos al “abismo existencial de la escritura”, con mayores riesgos, es posible que vivamos más peligrosamente...”
Es tracta d’una encertada barreja de ficció i realitat, alhora que un encertat exercici de recuperació històrica.
L’autora que s’ha especialitzat en treballs d’investigació sobre la guerra civil i les rutes de l’exili en parla en aquesta obra de “la mina de Negrín”, en realitat la mina Canta, explotació de talc situada a la Vajol; va ser expropiada l’any 1937 i convertida en un búnker, amb una gran cambra cuirassada, on es va guardar el tresor de la República: obres d’art del Museu del Prado, lingots d’or, joies i objectes religiosos.
El 4 de febrer de 1939, amb la guerra ja perduda i l’exèrcit de Franco gairebé a les portes s’ordena l’evacuació total, queden 7 camions que es dirigeixen a la frontera amb França. Sis camions aconseguiran passar la frontera, malgrat els intensos bombardejos i la gentada que intentava fugir, però el setè es va quedar atrapat ...
Voleu saber la resta de la història?
L’autora que s’ha fet famosa amb “L'Elegància de l'eriçó” ens presenta aquesta obreta, que va ser el seu primer text de ficció i també el primer manuscrit que va enviar a les editorials.
A través dels ulls de tots aquells que el coneixen i que hi han mantingut un contacte proper i de vegades íntim coneixem al protagonista, el crític culinari més important del món. Ell sap que només li queda un dia de vida i busca un gust, no sap si de la infantesa o de l’adolescència, aquell sabor que està per damunt de tots els altres.
“Fue un deslumbramiento. Lo que atravesó la barrera de mis dientes no fue materia ni agua; simplemente una sustancia intermediaria que, de una había guardado la presencia, la consistencia que resiste a la nada y de la otra había adoptado la fluidez y una ternura milagrosas”.
Però en realitat el que busca potser és una altra cosa, perquè el sabor també va lligat moltes vegades amb el record de la persona que ens el va donar a provar, que ho va elaborar; amb els sentiments que teníem envers ella.
Si hagués de triar un capítol del llibre per recomanar-lo, triaria el de la Lotte, néta del protagonista que després d’una colla de reflexions sobre la seva família acaba dient:
“Se creen que los niños no saben nada. A veces uno se pregunta si los mayores han sido niños alguna vez”
“Un escritor nunca olvida la primera vez que acepta unas monedas o un elogio a cambio de una historia. Nunca olvida la primera vez que siente el dulce veneno de la vanidad en la sangre y cree que, si consigue que nadie descubra su falta de talento, el sueño de la literatura será capaz de poner techo sobre su cabeza, un plato caliente al final del día y lo que más anhela: su nombre impreso en un miserable pedazo de papel que seguramente vivirá más que él. Un escritor está condenado a recordar ese momento, porque para entonces ya está perdido y su alma tiene precio...En parlem?
