Nits a Rodanthe

Nicholas Sparks: Nits a Rodanthe

Novel·la d’amor en la línia d’”Els ponts de Madison”, ja que els protagonistes són també una parella d’edat madura, amb experiències vitals diverses però que els han deixat un pòsit d’amargor. Tots dos s’ajudaran en un moment especialment difícil de les seves vides i això farà que es tornin més forts sense deixar de ser profundament humans.

Es tracta d’una obra senzilla i de fàcil lectura, que agradarà a tots els que s’interessen per les històries que parlen de sentiments i emocions, però que també hi busquen una certa transcendència, que l’autor bucegi en les emocions i s’hi pugui trobar algun paral·lelisme amb la vida real.

L’autor, Nicholas Sparks, està considerat com un dels escriptors de best-sellers més importants dels Estats-Units. Les seves obres han estat portades al cinema amb gran èxit de públic. Ara mateix podeu veure l’adaptació de l’obra que us comentem sota el títol Noches de tormenta, i protagonitzada per Richard Gere i Diane Lane.

Aquí teniu un tastet del llibre:

“No sabia com se sentiria en vendre la casa, però quan va engegar el cotxe es va adonar que no sentia gairebé res, llevat d’un aire indefinit de compleció.
Aquell dia, al matí, havia caminat per la casa, d’una habitació a l’altra, per última vegada, amb l’esperança de recordar escenes de la seva vida. Li semblava que podria imaginar-se l’arbre de Nadal i recordar l’entusiasme del seu fill baixant amb pijama les escales sense fer soroll per veure els regals que li havia deixat el Pare Noel”

Els homes que no estimaven les dones

Stieg Larsson: Els homes que no estimaven les dones

Ens trobem amb una novel·la de trama complexa: corrupció empresarial, finances poc clares, misteris familiars, relacions de poder, i presidint-ho tot l’anomenada “violència de gènere”.

Aquests ingredients fan que aquesta obra hagi estat llegida per més de quatre milions de persones i considerada com la millor novel·la negra de la dècada.

Els protagonistes principals són Mikael Blomkvist, periodista condemnat per difamació a causa d’un reportatge, i Lisbeth Salander, una hacker independent i asocial en lluita permanent contra la injustícia i amb una sòrdida història al darrera. Tots dos es veuran involucrats en una història que presenta el costat fosc de la aparentment modèlica societat sueca, on tenen lloc les més diverses abjeccions.

La força d’aquests dos personatges i la seva capacitat per connectar amb tot tipus de públics, des dels joves fins als adults, explicaria bona part del seu èxit, però seríem injustos si no féssim esment de l’habilitat narrativa de l’autor que manté amb solvència diferents línies d’acció sense que perdem els fil narratiu ni l’interès per tot allò que ens explica.

Si us ha agradat podeu continuar amb el 2n llibre de la trilogia, que també porta un títol ben curiós: La noia que somiava amb un llumí i un bidó de gasolina. En aquest la protagonista absoluta és la Lisbeth i la seva història, sense perdre de vista la crítica social.

Estic esperant a llegir els vostres comentaris. Us ha agradat tant com a mi?

Siempre quise bailar como el negro de Boney M.

Romero, José Luis: Siempre quise bailar como el negro de Boney M.

Aquesta obra de títol curiós i impactant és la primera novel·la de José Luís Romero, policia local de Barcelona en actiu, que se’ns revela com escriptor de novel·la negra. La seva feina diària li aporta un coneixement prou profund de la Barcelona més desconeguda i més allunyada de les postals de disseny que ofereixen d’altres espectadors de la ciutat com per exemple Woody Allen.

Com tota novel·la de gènere negre hi trobem una barreja de realisme social, corrupció, lluita de classes, “dona fatal” i com a protagonista un detectiu privat, que abans va pertànyer a la guàrdia civil, desencisat i complex, però honest.

Té un estil força cinematogràfic, un llenguatge planer i una interessant dosi d’humor negre, que fa èmfasi en les contradiccions de la nostra societat especialment en la manca de moral, o de valors, i l’excessiva preocupació per aconseguir béns materials.

Per acabar us transcric un petit tast de l’obra, esperant que us animeu a llegir-la:

“... En una ciudad tan populosa y cosmopolita como Barcelona en cualquier lugar hay broncas, en cualquier momento se comenten asaltos o te topas con borrachos al volante. Y la noche es otro país con otro idioma, donde predomina la palabra gruesa, el gesto seco y donde campan a sus anchas los pirados que se dedican a incendiar coches y contenedores para divertirse. A esas horas el peligro y la violencia aumentan exponencialmente, sobre todo en el centro. Por algo Las Ramblas se encuentra en el ranking de las diez calles más peligrosas del mundo...”

Cardenal Vidal i Barraquer

Divendres 24, a les 19.30 hores

TROBADA DEL CLUB DE LECTURA ADULT

Dedicada al Cardenal Vidal i Barraquer i amb la col·laboració de Mossèn Raventós i Margarita Mauri.

Les lectures que es comentaran seran: "Francesc Vidal i Barraquer" de Mossèn Raventós i "El pensament del Cardenal Vidal i Barraquer" de Margarita Mauri.

Activitat dins del cicle "Accions de pau en temps de guerra".

Trobada en obert

El carrer de les camèlies

Tertúlia del club de lectura

El carrer de les camèlies de Mercè Rodoreda

Trobada: 26/09/2008
Valoració mitjana: 3.6 (6 màxim)


La tertúlia ha comptat amb la participació de Montserrat Vidiella, filòloga i professora d’IES, que ha aportat dades interessants sobre l’obra, tot destacant-ne alguns aspectes, com per exemple que sembla feta amb retalls, recordant una mica les novel·les per entregues.

Hem parlat de la personalitat de l’autora, Mercè Rodoreda i de com a través de la seva obra podem anar descobrint petites pinzellades autobiogràfiques: la infantesa al costat d’aquells que han recollit la protagonista de la novel·la ens porta a pensar en la infantesa de Rodoreda, al costat del seu avi , també en una casa amb jardí.

L’obra que hem llegit va aconseguir tots els premis que no havien estat atorgats a l’obra que l’ha feta famosa arreu del món “La plaça del diamant”. Així doncs va guanyar el Sant Jordi, 1966, el de la Crítica, 1967, i el Ramon Llull, 1969.

Referint-nos a l’obra que comentàvem, Montserrat Vidiella ens ha fet adonar del narcisisme de la protagonista i de l’aparició dels símbols recurrents en l’univers literari de l’escriptora: el jardí i les flors; el mirall o la flama. El personatge protagonista també ha incitat al debat per la seva incapacitat de mostrar emocions i sentiments, el seu bloqueig emocional; també de la seva aparentment volguda marginació, no oblidem que és una mantinguda i prostituta ocasional.

Voldria afegir que hi he trobat petites semblances amb “La plaça del diamant”: protagonista femenina, que recorda tot parlant la seva vida; també comparteix una època, la postguerra, temps de morts i de vençuts; la degradació de la protagonista, en aquest cas passant d’uns braços a uns altres, d’un home a un altre, en la recerca impossible del pare mai conegut o d’una felicitat que li resulta esquiva.

Hem acabat llegint en veu alta un fragment que ens ha semblat molt significatiu i aclaridor de la personalitat de Cecília C, protagonista d’ ”El carrer de les camèlies”.

Han assistit 16 persones, i la durada ha estat d’1 hora i 15 minuts.

Tretze tristos tràngols

Sánchez Piñol, Albert: Tretze tristos tràngols

Aquesta és la darrera obra d’Albert Sánchez Piñol, escriptor que ha aconseguit un gran èxit amb les seves obres anteriors: La pell freda i Pandora al congo.

Com diu la solapa del llibre: ... tretze contes que estimulen la nostra imaginació. Tan sorprenents i diversos que, a més de la força narrativa de l’autor, només tenen en comú que són tretze, que són tristos i que els seus personatges passen tràngols”.

Si us van agradar les seves obres anteriors penso que no us decebrà perquè aquests contes contenen el millor de l’escriptor, segons el meu parer: fantasia, quotidianitat i humor barrejat d’ironia. M’han agradat especialment aquests 2 contes dels quals us transcric un petit tast:

“Tot el que li cal saber a una zebra per sobreviure a la sabana”

Durant milers i milers d’anys les zebres han transmès la seva saviesa a les seves filles. Cada generació ha perfeccionat l’anterior, les zebres ben ensenyades han prosperat, i s’han reproduït, i per això hi ha milions de zebres a la sabana...

“Només digues si encara m’estimes”
Ella es deia Marta i era rica, rossa, frívola i trivial. Era tan guapa que no podia tenir amigues: quan entrava en un saló totes les altres semblaven fregalls... Ell es deia Albert i era ben plantat com un xiprer. Alt, esvelt, elegant, un home d’aquells que ningú vol que sigui ric, perquè és preferible admirar un pobre esforçat que un ric privilegiat.

Las Mujeres, que escriben también son peligrosas

Bollmann, Stefan: Las Mujeres, que escriben también son peligrosas

Aquest llibre ens proposa un repàs per la trajectòria d’algunes de les principals escriptores de la literatura universal. Des del segle XII fins a l’actualitat, des de Jane Austen a Irene Némirovsky. Están classificades per èpoques i a part d’un petit comentari sobre la seva personalitat i l’obra literària, hi trobem la reproducció d’una fotografia o d’un gravat.

La introducció d’Esther Tusquets, titulada: Las mujeres, la literatura y la peligrosidad, ens diu coses com:

"la literatura femenina no se considera una parte integrante de la literatura en general, al igual que la masculina... La obra de un escritor se lee y se juzga sin tener en cuenta su sexo; la obra de una mujer se lee y se juzga teniendo presentes su condición de mujer"

"Es posible que las mujeres situadas en una posición desventajosa, las mujeres a las que todo suele exigirnos un esfuerzo mayor, obligadas casi siempre a compaginar nuestro trabajo con la maternidad y el hogar, tentadas a menudo a renunciar a él, sujetas, aún hoy, a todo tipo de interrupciones, vivamos la condición de escritoras, nos enfrentemos al “abismo existencial de la escritura”, con mayores riesgos, es posible que vivamos más peligrosamente...”

Hi estaríeu d’acord?